Coses que em sorprenen…

Si hagués de fer una llista que totes i de cada una de les coses que em sorprenen de Rússia, realment seria força llarga. És veient les coses que et sorprenen, que et criden l’atenció, que t’adones realment de com ets, de com la cultura pròpia et marca i fins a quin punt t’influencia. No podem evitar dur aquesta part de nosaltres allà on anem, per molt que canviem, que ens adaptem, que vulguem entendre una altra cultura (i que ho acabem fent), no podem evitar jutjar-la des del nostre punt de vista personal. No crec que sigui res dolent, simplement és el que és i hem d’aprendre a que aquesta crítica sigui constructiva, que ens serveixi per a conèixer-nos millor i a saber què volem i què podem canviar de la nostra concepció del món.

De fet, que una cosa et sorprengui o et cridi l’atenció no té perquè ser perquè disti molt del que podem trobar a casa nostra, de vegades és simplement el context, el fet de ser a l’exterior que fa que estiguis més atent al que t’envolta, que visquis més la vida des de la mateixa perspectiva que l’espectador que va a veure una obra de teatre. Quan som a casa, vivim, no observem, ni ens adonem d’allò que ens és proper i familiar. Almenys no en el grau que ho fem quan som fora. És evident que el medi condiciona: viure a Sibèria no és el mateix que viure a Barcelona, ni molt menys.

 Doncs bé, us explicaré quines són les coses que trobo curioses de Sibèria (moltes d’elles podrien ser aplicables a tot Rússia) des de la meva perspectiva personal, com a barcelonina (-semi-terrassenca), catalana i, fins i tot, europea (que a Sibèria té la seva importància, ja que es refereixen als europeus com a un sol bloc, cosa del tot comprensible). 

Tenint en compte que estic a Sibèria, és fàcil d’imaginar-se que, degut al fred de fama i reputació internacional, la gent s’abriga molt. Cert. No obstant això, no del tot com m’esperava jo. Sense anar més lluny, aquesta tarda a -27ºC he vist una noia passejant amb mitges. La primera cosa que m’ha passat pel cap: està boja! Tot i que aquesta idea la segueixo tenint, després he pensat que la gent aquí està més bregada i, com tothom arreu del món, de tant en tant les noies es volen posar faldilla. Seguim parlant de les noies siberianes, doncs. Imagineu-vos el panorama: una mitjana de 25ºC, els carrers plens de neu, fang i gel (has de vigilar de no relliscar i trencar-te una cama!). Tenint en compte que estar al carrer no és especialment agradable, normalment procures moure’t a una velocitat relativament ràpida. I la meva pregunta diària és: per què es posen talons?????? No hi ha dia que no vegi noies amb talons de tots tipus, mides i colors. Divines van (no totes!), però no entenc com ho poden trobar pràctic. Per presumir s’ha de patir, diuen.

Fa uns dies que crec haver descobert el perquè de les famoses trenes russes (o eslaves). Certament, amb tant barret-bufanda-caputxa-mil-jerseis-i-d’altres que has de dur pel fred, el cabell queda al més pur estil afro, completament esbojarrat,  ple de nusos i impossible de domar. Com solucionar-ho i anar sempre perfectament pentinada? La solució: TRENES! Impecable 24h al dia!

Si seguim parlant de les aparences o de la manera de vestir, he de dir que em sorprèn moltíssim una cosa: gent que duu shapkes que no els hi tapen les orelles! Algú m’explica com es pot anar amb les orelles nues al vent siberià?

Un altra cosa que em crida l’atenció és els contrastos de roba: gent vestida com si anés a esquiar, d’altres com si anessin al Liceu (¡pieles por todo lo alto!) i d’altres com si anessin a fer una paella al port de Barcelona en plena primavera.

Us preguntareu com són els siberians. Sorprenentment (almenys a mi em va sorprendre), la gran majoria té els ulls foscos. Sí que és veritat que hi ha molt ros-amb-ulls-blaus, però deuen ser menys de la meitat. Trets asiàtics per tot arreu! M’encanta la diversitat cultural que hi ha aquí. És difícil trobar algú que no sigui barreja de diverses nacionalitats: buriats, iacuts, mongols, tadjiks, lituans, polonesos… Un mosaic cultural en tota regla.

Passem a la universitat. A l’entrada hi ha un guarda-roba (gratuït) on pots deixar la jaqueta. És altament recomanable deixar-la allà, perquè si la dus a sobre (tant posada com a la mà) no et deixen entrar ni al menjador, ni a la biblioteca, ni a la sala d’estudi!! L’altre dia vaig anar a tornar un llibre a la biblioteca, el vaig deixar  sobre el taulell i la noia es va limitar a dir-me: portes la jaqueta, no te’l puc acceptar (!!!). Un altre món. Parlant de la biblioteca. Sabeu que a les biblioteques universitàries russes no tens accés directe als llibres? Per a saber quin llibre et vols endur, has de dirigir-te a una espècie d’armari ple de calaixets amb cartellets, classificats per temes i buscar fitxa per fitxa quin llibre vols. Després, ho escrius en uns paperets que tenen en uns pots, i ho poses al potet de les demandes. Al cap d’una hora, hi tornes i veus si el tenen o t’han denegat la demanda pel motiu que sigui (no patiu, us l’escriuen a baix de tot del paper!). Pràctic, no?

Aquest any tinc una profe força soviètica. Monyo repentinat, faldilla de “tubu” i camises amb volants, sabates de taló punxegudes, ratlla cap amunt ben igual als dos ulls i llavis perfectament delimitats amb llapis. No somriu, no mira fixament, no duu papers ni apunts. Quan arriba se sent un crit gairebé unànime entre els alumnes: “Здравствуйте!” (“hola” de manera formal). Ella obre la porta (fins al moment tancada amb clau) i recula per deixar entrar als alumnes. Tothom tria els seus llocs i quan tothom ja està llest, ella entra i tots es posen dempeus. Ella els torna el formal “Здравствуйте!” i els ordena seure de nou. La classe ja pot començar. Un fenomen que no creia haver de viure.

Seguim amb el transport. Per la localització de Sibèria en el mapa mundial, podem trobar cotxes de tot arreu. Problema? Uns tenen els volants a l’esquerre, d’altres a la dreta. Si hi trobeu alguna pega per la conducció, és que no teniu esperit siberià. Tramvies, troleibusos, cotxes, autobusos, marshrutkes i autocars conviuen en les calçades (incloent-hi les vies pels tramvies!) com si d’una pista d’autos de xocs es tractés. Cop de volant a la dret, cop de volant a l’esquerra. I si pateixes és perquè vols! Només has de pensar que ets en un videojoc i aprendre a no mirar-tho…

Per cert, si agafeu l’autobús, ja us podeu conèixer bé la ciutat, o posar-vos ben al davant, perquè els vidres estan 100% congelats i no es veu absolutament res!!

Realment els autobusos donen molt de si. Sabeu on els compren? A Corea. I com ho sé? Doncs perquè no els hi treuen cap dels cartells escrits en coreà! Així que cada dia, quan vaig a la universitat, veig rutes d’autobús en coreà (sí, sí, al costat de la porta amb mapes de recorregut i tot!), anuncis en coreà (boníssims!), cartells d’entrar i sortida, on es troba l’extintor i la farmaciola (em pregunto si de veritat en tindran…) i fins i tot les destinacions escrites a fora (cosa força curiosa quan estàs al carrer esperant l’autobús 16k que teòricament et porta a casa i veus que la destinació podria ser a Corea…).

Per moltes vegades que vagi o visqui a Rússia, crec que no m’acostumaré mai a les cues russes. Això d’estar comprant un bitllet de tren i tenir algú literalment enganxat al darrere, tocant-te l’esquena (per no dir una altra cosa), traient el cap per sobre la teva espatlla per tal de comprovar quan et queda… no sé com dir-ho.. però m’és desagradable.

L’altre dia, mentre esperava un tren, vaig veure una escena que em costarà d’oblidar. Estava asseguda en un banc de l’estació i davant meu tenia una cua (des d’on era jo, la veia sencera, ja que quedava de costat per a mi, veient així els perfils de la gent). A l’estació hi havia una senyora que es dedicava a netejar el terra (fregant-lo amb un drap brutíssim, enganxat al final d’un pal de fusta). Primer, va venir cap a mi i em va fer aixecar els peus, per tal de fregar la zona on era jo (que dius, ara quan abaixi els peus ho tornaré a embrutar!!!). Poc a poc, es va anar acostant a la zona de la cua, fins que va decidir que ja era hora de netejar la zona on esperava la gent, així que els va fer-se moure a tots dues passes per a fregar, i després els va fer tornar al lloc i va haver de tornar a fregar la zona on els havia desplaçat… Una pèrdua de temps total…. És força comú, això que et freguin (literalment) els peus. Em sol passar al supermercat. Estar tranquil·lament a la zona de les conserves intentant desxifrar els noms dels productes i comparant-ne els preus, i que se t’acosti una bona dona i et passi un drap brut per les sabates perquè no has tingut l’amabilitat d’apartar-te (potser perquè amb tanta concentració ni l’havies vist…).

              (sí sí, a la discoteca també!!!!!)

 

 

En fi. Un món apart.

(P.D: com podeu veure, no totes les fotos són meves)