Noms georgians

Dia de celebració del bateig de Jesucrist, epifania. Actualment, moltes famílies ortodoxes bategen els seus fills en aquest simbòlic dia. 19/01/2016, Tbilisi

Quan vas a un país nou, sempre resulta interessant veure quins són els noms típics en el seu idioma, com sonen, a què s’assemblen. Estem acostumats a tenir molts noms que es poden traduir (Joan, Juan, John, Jean…) i així ens pot arribar a semblar de vegades que els noms venen a ser els mateixos per tot arreu, però aquesta idea és lluny de la realitat.

Tot i així, val a dir que els noms georgians, malgrat ser completament diferents del que coneixia abans, tenen quelcom de familiar… Sorprenentment, molts noms georgians són paraules existents en castellà (i algunes en català també). Sí, sí, ja sé que és difícil de creure, però cada vegada que em presenten algú, se’m dibuixa un somriure entremaliat, un somriure que no puc evitar, un somriure que no es pot entendre si no parles castellà.

Ja sé que és difícil de creure, però ara ho veureu.

Entre alguns dels noms, hi trobem adjectius, com ara el nom de noi Vakho (CAST: bajo) o els de noia Mako i Maka (CAT: maco, maca). També n’hi ha alguns de més desafortunats com ara Lela (sí, sí, lela), o Soso (de vegades, fins i tot respon a descripcions tan reals que penses que els pares devien parlar castellà!!).

Val a dir que els meus preferits són els noms de noi que corresponen a verbs castellans en primera persona del singular del present d’indicatiu: Tengo, Beso o, el meu preferit – que em resulta inevitable no riure cada vegada que algú en diu davant meu, Toko (CAST: toco!!!). També hi trobem altres formes verbals, com ara en el nom de noi Toma (tomate, tómalo…), o el nom de noia Lia (que la lia parda), o altres que no acaben der ser-ho del tot, però com que ja veieu que els noms georgians inspiren… quan els diuen els acabo jo: Levan (-tate!). En fi…

Però si us pensàveu que les casualitats acabaven aquí, aneu ben equivocats. Ara passem als noms propis. Tenim des de Nana (cançó de bressol), passant per Beca (d’estudis), i seguint per Lado, Dato, Tecla, Nata, Vaso, Kakha (CAST: caja), Vano (correctament dit ventall), Nino (joguina), Meko (CAT: fotre un meco), i per acabar, un altre dels meus preferits: Pata.

El georgià i el castellà provenen de famílies lingüístiques diferents: la kartveliana i la indoeuropea, respectivament. Malgrat algunes casualitats que fa que algunes persones creguin que hi ha d’haver alguna connexió, com ara que Geòrgia era el Regne d’Ibèria, i que el castellà és parla a la península ibèrica, lingüísticament parlant no hi ha cap explicació que justifiqui aquestes coincidències. Així que només són això: coincidències.

Ara: coincidències molt entretingudes!

Armènia: Yerevan i Khor Virap

Sant-tornem-hi! Cap de setmana que viatge. Aquesta vegada canviem de país i tot! Divendres cap a quarts de set del vespre, ens recull el nostre taxista i emprenem el viatge. Les carreteres no són especialment agradables, plou i és de nit. Però la il·lusió d’anar a un lloc nou sempre fa que aquestes petites incomoditats esdevinguin grans aventures. Arribem a la frontera georgiana. Baixem del cotxe, passem el control de passaports. Tornem a pujar al cotxe. Arribem a la frontera armènia. Tornem a baixar i tornem a passar control de passaports. És tard, plou i fa fred. Buscant un lavabo, entro a una mena de menjador on un home fuma. Li demano perdó i li dic on hi ha un lavabo. Em senyala un edifici a l’altra banda. Hi anem. S’ha de pagar 100 dram. Com que no tinc moneda armènia, he de demanar diners a una noia. Una bofetada a l’orgull propi, això d’haver de demanar diners per pixar en un forat a terra… En fi. Tornem a pujar el cotxe i cap a Yerevan! El camí va pujant, i no para de ploure. Els cotxes, per algun motiu que desconec, tenen els llums molt molt molt brillats, és impossible veure-s’hi, cosa que no ajuda massa a la conducció. Tothom vol avançar, camions i camions avançant amb pluja, vent, forats a l’asfalt i cotxes en direcció contrària. Jo intento dormir i visualitzar com prenc el sol a la platja, per tal que no m’agafi un infart…

9 hores després arribem a Yerevan (normalment són 5 hores, però ens ha tocat un conductor inepte!). No trobem l’alberg i només volem dormir… de sobte veig una cara coneguda! És l’Anas! Un amic nostre de Tbilisi que també passa el cap de setmana a Yerevan i dorm al mateix alberg. Una sort increïble. Resulta que ha fet amics armenis i torna de festa. Ens acompanya a l’alberg, i cap al llit hi falta gent.

Els carrers a Yerevan són amples, nets i endreçats. En comparació amb Tbilisi, sembla una ciutat molt tranquil·la. Tenim molta sort i fa un temps espectacular. Ens dirigim a la “Cascada”: una escalinata amb forma de cascada al centre de la ciutat, fonts i escultures.

La zona és molt bonica. Anem pujant poc a poc i quan arribem a dalt….

Espectacular! El Mont Ararat magnificent, tot poderós, vigilant la ciutat.

L’Ararat és la muntanya sagrada dels armenis, però que per aquelles coses de la vida actualment es troba a Turquia. A Armènia em van explicar la història següent: “El president de Turquia va criticar Armènia per tenir com a símbol una muntanya que no els pertany. Com a resposta, el president armeni va dir que si això fos d’alguna manera rellevant, Turquia no hauria de tenir una lluna a la seva bandera, perquè que ell sàpiga que lluna no els pertany”. Les batalletes acostumen a fer els viatges molt més interessants!

Tot seguit anem a la plaça de la república, de camí al “vernissatge”, el mercat més popular entre els locals i els turistes.

És interessant veure què hi ha: molts taulers d’escacs (es podria dir que és gairebé l’esport nacional!), estris de fusta per a posar-hi ampolles de brandy (la beguda nacional per excel·lència), sabres caucàsics… és molt interessant de veure.

El hit del dia: visita i degustació de conyac (brandy, perdó!) a la famosa fàbrica Ararat!

Ens expliquen el procés, com el conserven, relació anys-qualitat… Cada president que ha anat a veure la fàbrica té un barril personal. N’hi ha un amb el nom del Ieltsin… pregunto que què en faran i la guia em diu que pertany a la família. Ens explica la teoria de les 3 Cs. Segons la tradició francesa, el conyac sempre va així:

Cognac – Chocolat – Cigar

Sembla ser que els Americans tenen la seva pròpia teoria, la de les 2 Cs:

Cognac – Coke

I els russos també de 2 Cs… una mica diferent:

Cognac – Cognac

Hem d’agafar el conyac amb la mà esquerra, perquè és la del cantó del cor. Té 4 gustos diferents: 1) l’olor de més lluny; 2) la de més a prop (amb el nas gairebé dins la copa); 3) el primer glop; i 4) el regust. Té un toc de vainilla. Tastem el de 3 anys i el de sis. M’agrada el de 6. L’acompanyem amb botons de xocolata negra. Mmmm….

La vida nocturna de Yerevan em sorprèn molt favorablement. Molts bars i molt originals. Comencem a ballar: passem de música comercial, a danses armènies frenètiques en cercle on tothom és amic teu. Gran nit.

Ens llevem d’hora per anar a veure el monestir de Khor Virap. No sabem ben bé com arribar-hi, però anem a l’estació en busca d’una marshrutka.

Un cop allà, ens diuen que no hi ha cap bus directe, però que n’agafem alguna que vagi a la regió d’Ararat i allà demanem que ens parin a prop i agafem un taxi. Som-hi. Pugem a una marshrutka. Un noi molt simpàtic li demana al conductor que pari quan siguem a prop del monestir. Al cap de mitja horeta llarga, el conductor para enmig de la carretera i ens fa baixar. Baixem. Som davant d’un poblet petit i destartalat enmig del no-res. Veig un cotxe aparcat i vaig a mirar si hi ha algú. Un home surt i em diu que si volem un taxi. Li dic que sí, però que si li fa res que pugem 6 persones… em diu que d’acord. Dues noies al seient del copilot, els tres nois darrere i jo sobre el George. Ens posem en marxa i al cap de 10 minuts arribem al monestir. Li demano al conductor que si es pot esperar i tornar-nos. Em diu que sí. Que bé que tothom parli rus a Armènia! És pràctic, si més no.

El lloc no pot ser més bonic. No hi ha res, només un monestir en un turó i l’Ararat imponent al darrere.

Dins el monestir fan una cerimònia. No havia vist mai una celebració armènia ortodoxa (església apostòlica).

Es respira una sensació de pau i tranquil·litat….

Tornem a les nostres (incòmodes) posicions al taxi. Ens deixa allà on ens havia deixat la marshrutka i ens diu que esperem a l’altra banda, a sota de l’arbre. 15 minuts després para una marshrutka. Va plena i no hi cabem. Almenys tenen el detall de parar i dir-t’ho.

Seguim esperant…. 20 minuts després un cotxe para. Ens diu que ens porta. Si? Segur? Fem tard que hem de tornar a Tbilisi, per tant pugem. Tornem a la posició de 7-dins-un-taxi-de-5. Aquesta vegada durant 40 minuts. El Boris, el nostre amable conductor, ens explica que les seves passions són la caça i els BMW. És molt trempat. Li pregunto si no el pot parar la policia amb tanta gent al cotxe (de seguretat viària, ni en parlem!). Em diu que no pateixi, que té telèfon i sap a qui ha de trucar. El seu amic és el xofer el primer ministre. Ens diu que la propera vegada que siguem a Armènia l’avisem que portarà amics amb cotxe i ens ensenyarà el país. L’afegim al facebook.

Un cop recollides les maletes, ens dirigim de nou a l’estació en busca d’alguna marshrutka que ens pugui dur a Tbilisi. Al Caucas la vida s’improvitza. Sempre surt alguna cosa. Un senyor se m’acosta i em diu que si vull anar a Tbilisi. Tot solucionat. Pugem a la marshrutka nosaltres i una noia que s’acomiada de la família. Els hi somric i el seu avi em diu que tinc cara de bona persona, que em desitja el millor i que Déu m’acompanyi.

Així dóna gust viatjar.

 

Roshka i Shatili ( როშკა და შატილი)

El cap de setmana passat vem anar d’excursió (decisió d’últim moment!) a la muntanya. Al Caucas tot són aventures…

Ens llevem a quarts de 7 per tal de emprendre un llarg camí cap a la serralada del Caucas. Arribem a la plaça de Rustaveli, on ens trobem amb un grup de 14 persones i el conductor, el Dmitri, un georgià molt trempat. Ja hi som tots, així que pugem a la marshrutka. Xerrant, xerrant, no m’adono que som els últims a pujar i que per tant, ens toca seure a la fila del conductor seient, que tot i que no hauria de ser un problema, resulta que em toca seure en una mena de seient desplegable on no m’hi cap el cul. Ja hi som, i només queden 6 hores de viatge! Després de para breument per a provisions, engeguem motors.

Sortir de Tbilisi és interessant. Es veu una evolució: passem de edificis grans i moderns, a blocs soviètics, que esdevenen cases destartalades, per acabar convertint-se en camí de sorra i de muntanya.

Arribem a l’últim poblet abans d’endinsar-nos en la muntanya. Toca pausa WC. Sembla mentida que se m’hagi oblidat que al Caucas no hi ha lavabos comme il faut. Caseta de fusta i forat a terra. Ecs! Sobreviurem… Tornem a pujar al vehicle i ara sí, el camí s’enfila ben amunt. Sembla mentida que ens moguem, pesem molt i la pujada és empinada. El Dmitri diu que no passa res, tot i que m’avisa que més endavant haurem de baixar per fer uns 50m a peu, perquè amb tanta gent sinó no tirarem. Això d’anar al costat del conductor té grans avantatges: és com anar amb un guia que retransmet la cultura i saviesa popular, tot un plaer! M’explica coses com que estem a una zona on vivien els Dukhobors (una minoria d’origen rus d’antigues creences). Com si conegués la meva passió pels grups minoritaris! D’ells només en queda una església abandonada (ara viuen al sud de Geòrgia). Es veu que el Patriarca de l’església ortodoxa georgiana va demanar al govern de restaurar les seves esglésies, cosa que encara no s’ha fet – el Dmitri aprofita per a fer un petit incís i dir-me el patriarca és molt bona persona, que li agrada molt. Quan arribem al poblet, Roshka, ens aturem. A l’estiu hi viuen unes 20 famílies, però quan arriba l’hivern només n’hi queden 3, ja que queda força aïllat. Això sí, hi ha una central de Geocell (una companyia de telefonia mòbil d’aquí) ben grossa, no fos cas…

Punt de sortida

Aquí comença l’excursió. Comencem a pujar (el camí no es veu massa clar, la veritat, la gent va pujant amunt, així que anem seguint. Al cap de 10 minuts se m’acut preguntar quant temps dura l’excursió (ho havia intentat esbrinar abans, però no n’havíem tret l’aigua clara! Una noia em diu que 5h!!! Com? Sense avisar? I sense dinar? Déu n’hi dó… Poc a poc anem fent camí. Cal dir que el paisatge és espectacular i es gaudeix molt ja que no hi ha ningú. Tot i que ens fa solet, com més amunt pugem, més neu hi ha i fa més fred, òbviament.

El grup es va separant i realment no en veig ni la meitat. A un moment donat, jo defalleixo i dic que segueixin sense mi. En aquell moment trobem un alemany sol que baixa de la muntanya, el Christian. Es veu que anava amb 2 amics i volien creuar la muntanya i fer el cim del Kazbeg (pic més alt de l’est de Geòrgia), però diu que el temps s’està girant i que torna (tot i que els seus amics han continuat). Ens diu que el llac és a 10 min… seguim doncs! Ell ve amb nosaltres. Per fi arribem al llac Abodelauri (tot i que és més un bassalet cobert de gel!).

Tenim molta gana i el nostre nou amic alemany diu que té noodles. En un no-res treu el càmping gas i a cuinar! Com canvia tot amb la panxa plena!!

Comencem a baixar, tot parlant amb un altre alemany del nostre grup que treballa pel ministeri de medi ambient. La veritat és que no calla ni un segon, però és una bona font d’informació sobre Geòrgia, la política i Tbilisi. Per fi arribem a baix on ens espera el Dmitri que ens ha preparar un magnífic (i molt apreciat) dinar: formatge georgià sulguni, tomàquets, cogombres, pa, pollastre, pirogi de patates i moooolta fruita. I vi georgià en una ampolla de coca cola light. Li demanem al Dmitri si el nouvingut pot afegir-se al grup, i diu que sí… li toca seure sobre la seva motxilla tot el trajecte! Pobre…

La gent triga a arribar i comença a fer-se fosc… es veu que encara ens queden 3 h de camí fins arribar a Shatili. Doncs apa! Es fa fosc del tot. Des del davant del cotxe fa molta por. Hem de travessar una muntanya sencera, vol dir pujar-la, i baixar-la per anar a dormir a la vall. La carretera està impresentable, plena de roques i com més amunt pugem, més neu (amb trossos amb gel !!). Les corbes les agafem que sembla que anem a caure pel precipici, i a sobre, de tant en tant el Dmitri s’encén un cigarret… i per si no n’hi ha prou, cap al cim comença a aparèixer la boira. D’infart. Fem el cim (2,970m) i comencem a baixar… la cosa no millora… i al cap d’una mica.. patam! Roda petada… i quan dic petada dic destrossada!! Jutgeu vosaltres mateixos!

A -5º, tots a fora perquè sinó pesa massa la furgoneta, i ajudem al Dmitri a canviar la roda.

Quan per fi ja s’ha acabat el mal tràngol, arribem a un poblet entranyable. Fa molt fred, i resulta que falten llits a “l’alberg”, així que el veí s’ofereix a acollir uns quants. Mentre preparen el sopar, els veïns fan una foguera al carrer (sí, sí, EL carrer del poble).

Un d’ells és el professor de l’escola, es veu que hi ha 3 nens i 7 més que venen a peu dels pobles veïns. Utilitzem el foc per a fer shashlyk. Sopem i anem a dormir morts de fred.

Havent esmorzat, ens dirigim cap a la fortalesa de Shatili, que és al final del carrer.

El carrer del Shatili

Es pot caminar per dins les fortificacions abandonades i realment és una sensació genial!

La fortalesa de Shatili

És espectacular.

M’encanta!

Seguim el camí i anem a la frontera amb Txetxènia! Fins i tot veiem els guàrdies russos com controlen què passa (tot i que som al cantó georgià!). Hem vingut aquí per a veure unes casetes que es van contruir quan hi va haver una plaga de pesta negra. La gent venia a aquestes cases a morir per tal de no contaminar als altres. Fa una mica d’angúnia, ja que estan plenes d’ossos. Li pregunto al Dmitri de quan data, i em diu que de l’època en què no hi havia metges… Doncs apa.

Aprofita per explicar-me una història d’un nen que va aparèixer un dia al poble. Es veu que ningú sabia d’on sortia i ell va dir: d’allà on el sol surt dues vegades. Resulta que aquestes casetes on la gent anava a morir estan situades entre muntanyes. Des d’allà, sembla com si el sol surti dues vegades, simplement perquè passa per darrera la muntanya i torna a aparèixer. Es veu que va ser un nen que va sobreviure. Llegenda o realitat, el camí és entretingut amb el Dmitri al costat.

Ara visitem una torre que diuen que va ser construïda per un sol home en 4 anys, on hi va viure. Les històries entretenen, si més no.

El Dmitri ja em diu “txemi gogo”, en georgià vol dir la meva nena (volent dir la meva filla). Li agrada que parli rus, així s’entreté. Em diu que ha trucat al “restaurant” per dir que hi anàvem a dinar. Menjarem khinkali fets de manera tradicional.

El Dmitri mira com el seu amic fa khinkali a la manera tradictional

Khinkali… mmmmm

Uns de patata, els altres de carn. S’han de menjar amb els dits, i teòricament no es menja la punta!

Ja som de camí a Tbilisi. Vaig fent capcinades, tot i que costa amb aquestes carreteres. De sobte, obro els ulls i veig unes 500 ovelles (no exagero!) travessant la carretera. És de nit i no entenc res. Estem ben parats perquè passen ovelles sense parar.

Dec somiar. O potser no… els ulls se’m tanquen i segueixo veient ovelles….

თბილისი – Tbilisi: vida a la capital

Ja fa un parell de setmanes que som a Tbilisi (თბილისი), la capital de Geòrgia (o en georgià, Sakartvelo – საქართველო).

Tbilisi és una ciutat de mida mitjana amb uns 1,1 milions d’habitants. Una mida maca per a viure-hi i moure’s sense atabalar-se massa, i suficientment gran com per a què hi passin coses interessants. Mercats, esglésies, restaurants, cafeteries i cotxes. Molts cotxes. A jutjar per la quantitat de cotxes, autobusos i marshrutkes (furgonetes-autobús), diria que la ciutat té almenys 5 milions d’habitants. A Tbilisi tothom té cotxe. Cotxes amunt, cotxes avall, clàxons sonant dia i nit i trànsit. Molt trànsit.

És impossible travessar els carrers. La majoria dels carrers de la ciutat són gegants, amb 3 carrils per banda (que de vegades, degut a la conducció temerària dels georgians es converteixen en 4 o 5!). Per tal de travessar s’han de buscar passos subterranis. He de reconèixer que de vegades em desespera una mica el fet de voler creuar i no trobar cap pas subterrani fins al cap de 500 metres. Tot i així, quan els trobes són força entretinguts. Hi ha mil botiguetes: roba, sabates, ocasionalment un home assegut venent llibres de l’època soviètica o una iaiona venent pomes i tomàquets, vestida al més pur estil castanyera. Ah! I una cosa que no falla: olor de crispetes!! Els carrers van plens de maquinetes que fan crispetes i la gent en menja sense parar! Almenys fa bona olor…

El fet que hi hagi tants cotxes fa pensar que agafar el metro hauria de ser relativament tranquil. Error. Agafar el metro és un infern! A l’hora punta no es pot agafar. No sé si heu vist mai vídeos de com funciona el tren al Japó: hi ha senyors que la seva feina és empènyer gent perquè tothom pugui caber dins dels vagons. Doncs així. En aquest cas, però, és la gent mateixa qui empeny. L’altre dia, en sortir de la feina vaig agafar el metro. No m’ho podia ni creure: tenia el colze d’una senyora clavat a les costelles, la bufanda se’m va enganxar al bolso d’una altra senyora que va moure’s una mica més enllà i un braç ben enganxat al cul. I jo, sense poder ni moure’m ni dir res!! I no us explico la calor que feia. Això sí, tot i la velocitat del metro i les frenades de campionat, no vaig caure! L’alternativa és agafar l’autobús, però el trànsit a segons quines hores és mortal. Perquè us en feu a la idea, l’altre dia vem trigar 25 minuts per a fer 4 carrers (no quatre com a expressió, 1, 2, 3 i 4!!!!). En fi, he decidit que arribo més tard a la feina i plego més tard (cosa que fa tothom allà on treballo) i així m’estalvio l’infern.

A Tbilisi tot em recorda a Rússia però tot té un toc modern que el distingeix. Per exemple, els autobusos i les marshrutkes són del mateix estil que a Rússia, però a les parades hi ha una pantalla amb la direcció i els horaris actualitzats dels autobusos (a Rússia això no passa). Una altra diferència és que hi ha màquines dins els autobusos per a pagar i no cal que passis els diners per tot l’autobús fins que arribi al conductor (tot i que la gent passa el moneder per demanar que el passin per la maquineta!!!).

Tot és d’estil antic, però alhora és modern. És important destacar que hi ha wifi gratis per tota la ciutat (la xarxa es diu “Tbilisi loves you”)!! Un detall força curiós és que a cada carrer hi ha una maquineta/caixer on pots pagar des de la factura del telèfon, la de l’electricitat, carregar la tarja de metro o fins i tot fer apostes!!! No deixen de sorprendre’m… però val a dir que és molt pràctic!

Cada dia tenim un temps diferent: avui pluja, demà sol i caloreta… El sol escalfa força, però quan ho hi és el fred se’t posa a les entranyes. L’aire és força fresc, però és un aire net d’hivern i agradable…. passejar pels carrers pintorescos de Tbilisi amb aire fresquet i els colors de tardor és un plaer. Hi ha portes amb molt d’encant, i els edificis són molt bonics (i si els renovessin serien preciosos!).

És una ciutat amb encant on ve de gust perdre’s pels carrerons. El centre històric (Dzveli Tbilisi – ძველი თბილისი) no té res a veure amb altres barris. On treballo jo, per exemple, al barri de Saburtalo – საბურთალო, gairebé tot són edificis d’estil soviètic amb moltes i moltes botigues. Per cert, als edificis molt alts per a fer servir l’ascensor has de posar 20 o 50 tetris (0,20 o 0,50 laris) perquè funcionin. I si ets veí… doncs també! Increïble….

Hem decidit viure al centre històric, a peu de muntanya, on els carrerons tenen carisma i caràcter (i no hem de pagar per utilitzar el nostre ascensor!).

Tbilisi és fàcil i no es fa estrany. De seguida se m’ha fet com estar a casa. Això sí, amb un idioma una mica curiós i difícil de llegir!!

Sakartvelo – Primeres impressions

Sant tornem-hi. Tornar a començar. Ciutat nova, país nou, llengua nova, cultura nova, paisatge lleugerament familiar, però nou també.

Vaig arribar a Tbilisi diumenge a la tarda. Per sorpresa meva, l’aeroport és perfecte. Petit però eficient, modern i amb totes les comoditats que es puguin desitjar. Anem a buscar un taxi (teòricament el preu és fix, 25 laris), tothom parla rus, així que m’hi puc entendre. Diu que 50 laris. Ja hi som. No. Taxista número 2 diu que 30. Li dic que 25. Li sembla bé. Quan pugem al taxi ens diu que un altre senyor puja perquè va una mica més enllà d’on anem nosaltres. D’acord. Som-hi, doncs.

Cel clar, el Caucas imponent com a fons, ben nevat. El taxista té tot d’icones de sants ortodoxes al taxi, em resulta familiar. Com he trobat a faltar aquestes muntanyes i la seva omnipresència. Aquest cop en veig la cara sud, però, tot i que és igual d’espectacular. El taxista s’endinsa en el caos de la ciutat, es veu que és la festa de la capital, i georgians de tots els racons es reuneixen per tal de celebrar-ho, tot bevent vi i menjant shashlyk i khachapuri (un altre dia ja parlaré de menjars, no patiu!). La conducció no em sorprèn, però m’atabala una mica: la meitat dels cotxes tenen el volant a l’esquerra, l’altra meitat a la dreta (es veu que surt més barat el cotxe…), però es condueix pel cantó dret. Arribem al destí desitjat. El conductor fa broma que jo, la noia, ajudi a treure les maletes del maleter i el George – que truca per telèfon a la que ens lloga el pis, no. Em pregunta si estem casats i en respondre-li que no, em diu que no m’hi casi, tot petant-se de riure.

La Natàlia, un russa que viu a Tbilisi, arriba i ens diu que el pis que em llogat és al 7è pis. Hi ha ascensor. Hi pugem i tant bon punt premem el botó número 7, la llum s’apaga i ens quedem encallats sense poder sortir. Bon començament! Després que la Natàlia truqui al seu pare i el pare faci nosébenbéquè, torna la llum (jo aprofito per sortir corrent i dic que pujo a peu!) i l’ascensor es posa en marxa.

El pis és fantàstic, el balcó em té el cor robat….

Sortim a passejar pel centre. Una amiga meva de Pyatigorsk, la Liuba, és aquí de visita, així que quedem a la plaça principal per anar a fer el got. És aquí amb uns amics, dos d’ells –el Beka i el Guiorgui, de la mateixa capital, així que aprofitem per interrogar-los sobre Geòrgia!! Demanem vi georgià i el Beka ens comença a explicar les mil i una històries sobre el seu país, del qual n’està clarament orgullós.

Brindem per la trobada.

Segons ell, als georgians els hi encanta parlar de la seva terra i els hi encanta explicar perquè és la millor del món: són els europeus més antics, el seu alfabet i el seu idioma són dels més antics del món, el vi va néixer a Geòrgia fa més de 8000 anys… En un moment donat, aprofita per fer un incís i dir que els georgians exageren sempre i que no te’ls pots creure.

Seguim brindant: ara pels nostres països d’origen.

Xerrant, xerrant, ens expliquen els problemes del govern de Saakhashvili, els del Somni Georgià que governa ara, els problemes d’atur, la situació amb Rússia…

Brindem per la nostra salut.

El Beka ens diu tots els llocs que hem de visitar a Geòrgia. Ens hi vol portar. La famosa hospitalitat georgiana sembla ser verídica.

Brindem per les noies de la taula.

Ara toca religió. La importància de la religió ortodoxa i el rol del patriarca. Sembla ser que és potser la persona de més influència a Geòrgia, tothom l’admira i l’escolta.

Brindem per no sé què. Brindem i brindem…

És hora d’anar a dormir. Evidentment, el Beka ens acompanya a casa en cotxe.

 

 

Primer dia, ple d’experiències i primeres impressions. Viatjar és simplement fantàstic.

 

Sovint la gent em fa la mateixa pregunta: per què Rússia? Què li trobes? La pregunta del milió.

En un segon, cents d’imatges em passen pel cap, imatges que de vegades trigo en identificar, imatges que per algun motiu que desconec m’han quedat gravades dins del cap, el cor o el que sigui que tria els records. Aquestes imatges són d’una varietat difícil de definir: una cara, un somriure, una rialla, un crit, un paisatge, una tassa de te, una estació de tren, un temple. Totes i cadascuna d’aquestes imatges venen acompanyades d’una sensació, una olor, un calfred, o em provoquen un moment de nostàlgia, un somriure, un moment de llangor, una tímida llàgrima. Com totes les coses que fem a la vida, Rússia m’ha marcat. Rússia ha esdevingut una part de la meva identitat, una part de mi, incloent-hi allò bo i allò dolent.

Sí, allò dolent també.

M’afligeix sentir com es critica, però també el veure com certes coses que no van bé o que van en contra de la meva raó. M’ofega veure com vull defensar Rússia i la impotència m’aclapara.

Què fa que un lloc ens marqui tant? La gent, potser? La natura? Les experiències viscudes? Segurament una combinació de tot això i d’un llistat de coses més, difícil d’enumerar. Però tampoc no cal, no és rellevant. El que sí que és rellevant és el fet que som allò que fem i allò que volem que sigui part de nosaltres. De vegades voldríem poder triar quines coses mantenim dins nostre, i quines esborrem. No som cent per cent capaços de fer-ho. Tot i que lluitem per incloure algunes coses, no sempre podem aconseguir-ho, hi ha coses que ens marquen i d’altres que no podem esborrar, pel pes i l’envergadura i la seva magnitud. Qui som? Com ens definim? Certament, ens definim com volem, però no necessàriament acabem sent realment allò que pensem. De vegades som allò que amaguem. El perquè només el sabem nosaltres, el perquè de tot allò que fem i deixem de fer.

La cultura, la cultura russa és part de mi. Tota? Certament, no. Quina part? Com la trio? Selecció racional, sentimental, o potser subconscient? Imagino que una mica de tot. De totes maneres, és poc important, ja que tot sentiment identitari té una forta base irracional, una base que per molt que intentem controlar, se’ns escapa, va més enllà de la nostra raó. Això ho he vist vivint a l’estranger. De sobte, em trobo sentint molt més meva una identitat que mentre era a casa no considerava important, rellevant o fins i tot digne d’atenció. Quan som fora ens adonem, per contraposició amb allò que veiem, de les coses que són més nostres, que ens venen donades per via de la cultura, de l’educació que hem rebut, de l’ambient en el que hem crescut. Això forma la nostra identitat, el perquè pensem d’una manera o d’una altra, el perquè creiem que una cosa és normal, està ben feta i com justifiquem les nostres accions. Aquesta contraposició fa sorgir la nostra identitat, fa que ens adonem de qui som realment, de per què som així i ens ensenya per què no entenem al cent per cent el món que ens envolta. La cultura ens limita, ens dóna eines per desenvolupar-nos, ens dóna poder, però ens limita. Veiem el món d’una manera, i el veiem així perquè el món que ens envolta, i dic món en minúscula, així ens ho ha ensenyat. Si haguéssim nascut en un lloc diferent, o en un moment diferent, no el veuríem així. Tot això sembla molt lògic, és evident, però ens n’adonem quan fem la pregunta: per què Rússia? Una simple pregunta implica tantes coses, inclou en moltes ocasions molts prejudicis. És evident que en moltes ocasions es tracta tan sols de curiositat per saber per què X i no pas Y, estem d’acord. Però en tantes d’altres té un rerefons molt significatiu, un rerefons que implica que veiem el món des del nostre punt de vista, és a dir, posant la nostra cultura per sobre de l’altra, jutjant el món a través de la nostra cultura. És natural, certament, però no és bo. Els conflictes venent justament per això. Els problemes són la manca de comprensió o de tolerància envers altres, provenen del tancament de pensar que la nostra idea, o la nostra cultura, és superior, o si més no, encara que no la creiem superior, sí que la creiem correcta. Jutgem el món des d’un prisma molt reduït. I això comporta problemes.

Per què Rússia?

I perquè no.

No té res més ni res menys que un altre país. Bé, sí. Rússia és el país més gran del món. Això implica una barreja increïble. Una varietat digne de ser observada. Una riquesa cultural espectacular. Tenen coses bones i coses dolentes, com totes i cadascuna de les cultures del món i no té perquè ser mal interpretada o jutjada a priori com a una cultura dolenta.

La clau està en trobar les coses bones a tot allò que fem, a cada lloc on anem. Tot això queda dins nostre i, per això, quan la gent em pregunta “per què Rússia?”, només puc dir que perquè Rússia és una part de mi, és una part de la meva identitat, és part de qui sóc i ha condicionat i guiat les meves decisions. És bo o dolent? És, que ja és molt.

Un Nadal Siberià

Qui m’havia de dir a mi fa un temps, que passaria un Nadal tant blanc a Sibèria, això sí, amb la família. Sembla mentida que tant la meva mare, com el meu germà, decidissin deixar les càlides terres catalanes per anar a passar una època tant assenyalada en un indret inhòspit, amb temperatures que no pugen dels -18ºC. Tot i així, van decidir preparar la maleta i marxar a l’aventura.

La veritat és que no té cap altre nom: una aventura. I segurament, per a molts, una aventura esbojarrada. No en tingueu cap dubte. Esbojarrada, però màgica.

La magnitud de la tragèdia:

La ruta:

Txità à Aguinskoe à Ulan-Ude (à Ivolginsk) à Irkutsk (à Listvianka).

1500km de viatge, 13 dies

+ dia extra a Moscou

El grup de viatge:

Membres semi siberians: Patricia (gaditana), Naomi (belga-burundesa), David (americà) i una servidora.

Turistes: Inma i Raquel (mare i germana respectivament de la Patricia) i Mercè i Xavier (aquests són els meus), i d’altres incorporacions…

Aquesta vegada faré parada per parada, tot de cop seria massa… Així que comencem!

La primera parada (zona de retrobament) va ser Txità. Aquest ciutat no té res especialment interessant, llevat d’una petita església-museu dels Desembristes (d’aquesta gent ja us en parlaré un altre dia, avui no toca).Tenint en compte el jetlag (8h de diferència amb Barcelona) i el canvi radical de temperatura, ningú no tenia massa ganes de passejar, ni de visitar gaire coses… això sí, ningú va dir que no a un borsch ben calentó (sopa típica de remolatxa, no us deixeu enganyar per les aparences que és boníssima!) i uns buzy (boles de pasta gegants amb carn i ceba per dins, amb un toc de salsa de soja!).

Aquesta ciutat es podria dir que va ser de pas, per tal de agafar forces per anar a Aguinskoe, la capital d’un districte buriat, una zona gairebé fronterera amb Mongòlia i molt bonica. Se situa a unes 2 hores en marshrutka, passant per paisatges espectaculars de taigà i estepa, amb carreteres gelades i de corbes infinites…

 

 Ja us he parlat en diverses ocasions dels buriats de la zona d’Irkutsk, que són xamanistes. Doncs bé, els buriats que viuen aquí, no. Estan a l’altra banda del llac Baikal i són budistes tibetans. Així que la primera i obligada visita (després d’endrapar, la teca que no falti mai!) va ser els temples budistes del poble (altrament anomenats datsans).

Primera posada a prova: visites a -30ºC! Els gossos se’ns acostaven tremolant… pobrets!Fred inhumà que els nostres pobre visitants no podien aguantar… i menys el primer dia. Així que… l’hora del te havia arribat!! Després, autobús direcció al centre del poble per tal de comprar sopar per la nit de Nadal. Tothom ens preguntava que què hi fèiem, perquè era hivern i feia massa fred, que s’hi havia d’anar a l’estiu, tot el poble parlava de nosaltres: en anar a la segona botiga, la gent ja sabia qui érem! Encara deuen parlar de nosaltres…

Després d’un sopar simple i boníssim (quin alegria menjar embotit del bo després de tant temps!!), vem baixar al restaurant de l’hotel on hi havia una festa plena de buriats i russos bevent vodka i ballant a ritmes desenfrenats… per a recordar!

Així que el dia de Nadal, vem fer un bon esmorzar continental: croissant, arròs amb llet, ous ferrats, pa, te, suc…. i ens en vem anar al Museu Nacional Buriat del poble. Es tracta d’un museu petitó però ple de fotos, escultures i animals dissecats (com els hi agrada… jajaja). Una cosa que vem trobar del tot surrealista va ser que ens van fer omplir una enquesta sobre el museu. Una enquesta de 3 pàgines (per davant i per darrere) en rus, amb preguntes molt detallades sobre la distribució, el contingut, l’acolliment del personal del museu. Tot i que vaig insistir que hi havia quatre persones que no parlaven rus, em van fer omplir les enquestes de tothom… Quina manera de perdre el temps!!

Vem aprofitar les últimes hores per passejar pel poble, observar un riu completament congelat (si no arribar a haver-hi un pont a sobre, ningú hagués sabut que es tractava d’un riu!!) i anar al mercat del poble. Compres: mitjons de llana de camell per la mama i…. bótes de pell de gos pel Xavier!!!! Sí sí, bótes típiques mongoles-buriates. Quan vaig preguntar de què eren… casi no ens ho crèiem… Ara, cal dir que les pells són absolutament necessàries… sort en vem tenir. Plens de bosses de compres i maletes, ens vem dirigir cap a l’estació a buscar la marshrutka de tornada a Txità (on vem anar només de passada, per anar a buscar el tren cap a la següent destinació). El viatge va ser una mica curiós… un rus va pujar i estava entestat que la germana de la Patricia era gitana! No va parar de dir-ho, de mirar-la, de dir que era preciosa… La pobra va passar una mica de por. Aquests russos que no estan acostumats a veure gent tant morena jajaj! Eeen fi!

De Txità podríem parlar de l’espectacular catedral de la ciutat: un color blau cel amb cúpules daurades.Un emblema de la ciutat, que dóna la benvinguda als viatgers, tot ocupant la plaça principal. Missa de les 20h, sopar i diversió congelada tirant-nos pels tobogans de gel de la plaça que regna la imponent estàtua de Lenin (com no…)

…i a esperar el tren de mitjanit…

12/12/12

Doncs seguim amb les aventures. El dia 12/12/12 ja és de per si una data especial. Tot i així, jo vaig decidir que ho fos encara més! Així que vaig anar a veure un xaman. Sí, sí! Com us vaig comentar en l’últim post, els buriats d’aquesta regió són xamanistes. Creuen en els esperits, que si els cuides, els esperits dels teus avantpassats t’ajuden a protegir-te. A més a més, la natura és sagrada. Tothom s’ha de portar bé amb la natura o l’equilibri es trenca.

Doncs bé, per tal de fer el ritual en el que el xaman entra en estat de trànsit, s’han de fer ofrenes (galetes amb mantega i caramels, llet i vodka!). Hi ha restriccions: no hi poden assistir nens ni dones que tinguin la regla (…). Una vegada aclarits aquests punts, es tria la persona a qui se li ha de fer el ritual (per a demanar quelcom o simplement que li proti bona sort i salut).

Així doncs, ell va començar el ritual. Primer feia ofrenes als 13 déus buriats (referents a la natura de la zona: muntanyes, el Baikal…) i també als esperits dels seus avantpassats.

Després, ens va fer escriure els noms, cognoms, nom dels pares i data de naixement de tots els presents, va agafar una mena de tambor i va començar a recitar uns cants per tal de presentar-nos als esperits, perquè ens protegissin i no ens fessin mal. Un cop fet això, va fer una petita pausa on ens va explicar que a ell el posseeix la seva rebesàvia (de fet, 7 generacions amunt) i que li podíem preguntar el que volguéssim, sempre que fossin preguntes profundes sobre la vida, res depreguntes banals. Ho vem escriure en un paper en rus, per tal que la seva ajudant les pogués traduir al buriat. Ja estava preparat per entrar en estat de trànsit. Va començar a tocar el tambor més i més ràpid, mentre cantava i es movia violentament, fins a quedar-se posseït per l’avantpassada.

Després, poc a poc els ajudants el van ajudar a seure en un coixí, i li anaven donant vodka. Teòricament, ens havíem posat d’acord que li faria el ritual a una de les noies que anava amb nosaltres. Així doncs, em va agafar completament per sorpresa quan l’ajudant em va tibar del braç per tal de posar-me de genolls davant del xaman.

Aquí podeu veure el moment en que el posseeix la rebesàvia i quan m’agafa a mi: http://dgolubock.tumblr.com/post/37822811125/another-video-from-the-shamanic-ceremony-this?og=1&fb_action_ids=10151165044763015&fb_action_types=tumblr-feed%3Apost&fb_source=other_multiline&action_object_map=%7B%2210151165044763015%22%3A427714897300478%7D&action_type_map=%7B%2210151165044763015%22%3A%22tumblr-feed%3Apost%22%7D&action_ref_map=%5B%5D

Després, em va fer-li dir el meu nom, el del meu pare, els anys que tinc, mentre el xaman em tocava el cap, seguia bevent vodka i em donava copets a l’esquena amb un bastó amb picarols. La veritat és que va ser una experiència curiosa, força intimidant. Després, em van fer aixecar i vaig poder tornar a seure al meu lloc.

Tot seguit, van fer el mateix amb la noia que havia de ser a qui li fessin el ritual. Després, va arribar un noi que volia fer-li una consulta i el van fer inclinar-se també davant del xaman. El pobre noi va tenir més mala sort, perquè el xaman li va escopir tot el vodka a la cara… i de fet, li va entrar dins la boca… sort que no m’ho va fer a mi! Jajaja! Encara m’hi hagués tornat! 🙂 Un cop va haver acabat de donar respostes  a les preguntes (l’ajudant anava escrivint tot el que deia en un full),una altra dona va entrar, van aixecar-lo i el van fer saltar i saltar fins que la besàvia li va sortir de dins. Va seure, mig esgotat, i ens va preguntar que quines sensacions havíem tingut. Llavors poc a poc ens va anar donant les respostes. A mi, em va dir que tenia quelcom a la panxa-esquena que em molestava, però que me’n deslliuraria i, una vegada lliure d’aquesta presència, tindria 2 fills. També em va dir que era una persona molt intel·ligent, que sempre procurava ajudar als altres i que per això a la gent li agradava estar amb mi, i que gràcies a això, tot m’aniria molt bé  a la vida.

Una vegada ho va haver explicat tot, les ofrenes als esperits les vem haver d’anar a tirar a la neu, fent cercles amb el braç, enfocant a nord, est, sud i oest.

 

Una experiència fora del normal! Única i diferent.

 

Però el dia no es va acabar aquí! Al vespre, vem anar a Listvianka, un poble a la vora del llac Baikal. A mig camí, però, vem parar una estoneta a caminar per la taigà siberiana… una preciositat estar envoltat de neu i bedolls… i res més que neu i bedolls!!!!!

Un cop vem haver arribat a la destinació, vem anar a menjar òmul una vegada més! Quin peix més bo! El trobaré a faltar, la veritat… Una vegada ja vem tenir l’estómac ben ple… cap a la banya hi falta gent!! Caseta de fusta enmig del no-res, envoltada de neu i tranquil·litat, de nit. Una de les sales està a 100ºC. Allà, t’hi estàs una estoneta, et fas fuetejar tot el cos amb branques per tal que la sang et circuli bé, i… corrents cap a fora a tirar-se a la neu!!! A -25!!

Total, canvi de temperatura: 125º de diferència! Una passada, una pujada d’adrenalina!! Cal repetir-ho!!

 

Com ja he dit, 12/12/12.. un dia per a recordar! 🙂 M’encanta Sibèria!

Усть-Орда i l’art buriat contemporani (Ust-Orda)

Quantes coses per explicar! Quantes emocions! No sé ni per on començar. Bé, sí: pel principi.

Ahir vem anar a Ust-Orda, la capital del districte buriat de la província d’Irkutsk. En primer lloc, vem anar a veure el museu etnogràfic dels buriats, on ens van fer una visita guiada (i jo, vaig haver de fer d’intèrpret tota l’estona, perquè anava amb un grup de gent de la tele que venien de Madrid, ja us ho explicaré un altre dia :P). Després de mitja hora d’estrés, havent de traduir paraules impossibles sobre la ramaderia buriata, el nomadisme i els tipus de teles i materials que utilitzaven els seus avantpassats, ens va venir a recollir el Sasha, un buriat d’uns 30 anys, per endur-se’ns a casa seva de visita. Una vegada allà, ens va rebre la seva mare, l’Angelika. Tots dos són artistes: ella es dedica al disseny de moda ètnica, i ell, al de joies ètniques. Són artistes força reconeguts a Rússia (especialment ella). De fet, allò no és realment casa seva, perquè ella viu a Irkutsk i ell a Sant Petersburg, però hi tenen una casa-taller on tenen tot l’espai que necessiten per tal de treballar. A la casa també hi havia la Liuda, una aprenent de l’Angelika, molt maca i somrient. Ens van estar explicant com treballant la pell d’animal, principalment de vaca i de cavall, i el crin.

 

Després el Sasha ens va ensenyar les seves joies, algunes realment espectaculars i molt boniques. Són joies de tipus ètniques, per a concerts i exposicions… perquè realment pesen massa com per a dur-les com si res pel carrer (a part, que són realment vistoses), però estan fetes seguint l’estil en què es vestien abans les buriates, seguint les tradicions.

 

 

 

 

 

Una vegada ens van haver ensenyat les obres, ens van ensenyar la casa: des de crin penjat pertot,

 

 

 

 

 

 

… a ossos d’animals a cada porta (fins i tot una urpa d’un os a la porta d’entrada, per tal que no entrin els mals esperits),

 

 

 

 

 

 

 

… i els animalons al jardí: gossos, porquets i gallines.

 

 

 

Després vem entrar a menjar: un menú com Déu mana, amb plats i plats. Realment era una barreja de dolç i salat, amb postres, sopa, carn de cavall, melmelades diverses, amanida de col congelada (!) i nabius també congelats amb sucre (una delícia!), i com no, fetge i greix de cavall. 100% buriat (i siberià).

Després vem passar a fer un brindis amb el vodka. Aquesta vegada, amb un ritual una mica curiós. Els buriats de l’oest del Baikal són xamanistes, és a dir, que creuen en els esperits, són animistes. L’Angelika ens va explicar que, com que el vodka acostuma a portar males energies, s’ha de purificar. Així que el primer rajolí de l’ampolla s’ha de purificar abocant-lo a unes herbes que cremava (en un potet molt petit). Després, va demanar al seu fill que ens servís (sempre ha de ser un home, segons la tradició), i ens va explicar que s’ha de posar el dit anular a dins del got (sucar-lo una mica, vaja) i després tocar la taula amb el mateix dit (ella ens va posar una mica de vodka al front de cadascú, com fem nosaltres quan vessem cava). En un moment donat, l’Angelika es va aixecar a fer un altre ritual: alimentar els esperits, els seus avantpassats. Ens va dir que ho feia cada dia. Primer de tot es va posar una gorra (és imprescindible cobrir-se el cap per al ritual) i va posar uns bols amb diferents begudes: un amb aigua, un amb llet i un amb vodka. Hi va encendre unes espelmetes al voltant, perquè els esperits s’alimenten del fum, no pas de coses materials. Després ho va agafar i va sortir a fora i ho va llençar fent una mena de cercle. Un cop fet això… a menjar i beure més! Així ens vem acomiadar d’aquesta família buriata tan interessant i amable. Un dia perfecte. Cada dia s’aprenen coses i et sorprenen.

Demà seguiré amb les aventures d’avui… per un dia ja és suficient! 

Coses que em sorprenen…

Si hagués de fer una llista que totes i de cada una de les coses que em sorprenen de Rússia, realment seria força llarga. És veient les coses que et sorprenen, que et criden l’atenció, que t’adones realment de com ets, de com la cultura pròpia et marca i fins a quin punt t’influencia. No podem evitar dur aquesta part de nosaltres allà on anem, per molt que canviem, que ens adaptem, que vulguem entendre una altra cultura (i que ho acabem fent), no podem evitar jutjar-la des del nostre punt de vista personal. No crec que sigui res dolent, simplement és el que és i hem d’aprendre a que aquesta crítica sigui constructiva, que ens serveixi per a conèixer-nos millor i a saber què volem i què podem canviar de la nostra concepció del món.

De fet, que una cosa et sorprengui o et cridi l’atenció no té perquè ser perquè disti molt del que podem trobar a casa nostra, de vegades és simplement el context, el fet de ser a l’exterior que fa que estiguis més atent al que t’envolta, que visquis més la vida des de la mateixa perspectiva que l’espectador que va a veure una obra de teatre. Quan som a casa, vivim, no observem, ni ens adonem d’allò que ens és proper i familiar. Almenys no en el grau que ho fem quan som fora. És evident que el medi condiciona: viure a Sibèria no és el mateix que viure a Barcelona, ni molt menys.

 Doncs bé, us explicaré quines són les coses que trobo curioses de Sibèria (moltes d’elles podrien ser aplicables a tot Rússia) des de la meva perspectiva personal, com a barcelonina (-semi-terrassenca), catalana i, fins i tot, europea (que a Sibèria té la seva importància, ja que es refereixen als europeus com a un sol bloc, cosa del tot comprensible). 

Tenint en compte que estic a Sibèria, és fàcil d’imaginar-se que, degut al fred de fama i reputació internacional, la gent s’abriga molt. Cert. No obstant això, no del tot com m’esperava jo. Sense anar més lluny, aquesta tarda a -27ºC he vist una noia passejant amb mitges. La primera cosa que m’ha passat pel cap: està boja! Tot i que aquesta idea la segueixo tenint, després he pensat que la gent aquí està més bregada i, com tothom arreu del món, de tant en tant les noies es volen posar faldilla. Seguim parlant de les noies siberianes, doncs. Imagineu-vos el panorama: una mitjana de 25ºC, els carrers plens de neu, fang i gel (has de vigilar de no relliscar i trencar-te una cama!). Tenint en compte que estar al carrer no és especialment agradable, normalment procures moure’t a una velocitat relativament ràpida. I la meva pregunta diària és: per què es posen talons?????? No hi ha dia que no vegi noies amb talons de tots tipus, mides i colors. Divines van (no totes!), però no entenc com ho poden trobar pràctic. Per presumir s’ha de patir, diuen.

Fa uns dies que crec haver descobert el perquè de les famoses trenes russes (o eslaves). Certament, amb tant barret-bufanda-caputxa-mil-jerseis-i-d’altres que has de dur pel fred, el cabell queda al més pur estil afro, completament esbojarrat,  ple de nusos i impossible de domar. Com solucionar-ho i anar sempre perfectament pentinada? La solució: TRENES! Impecable 24h al dia!

Si seguim parlant de les aparences o de la manera de vestir, he de dir que em sorprèn moltíssim una cosa: gent que duu shapkes que no els hi tapen les orelles! Algú m’explica com es pot anar amb les orelles nues al vent siberià?

Un altra cosa que em crida l’atenció és els contrastos de roba: gent vestida com si anés a esquiar, d’altres com si anessin al Liceu (¡pieles por todo lo alto!) i d’altres com si anessin a fer una paella al port de Barcelona en plena primavera.

Us preguntareu com són els siberians. Sorprenentment (almenys a mi em va sorprendre), la gran majoria té els ulls foscos. Sí que és veritat que hi ha molt ros-amb-ulls-blaus, però deuen ser menys de la meitat. Trets asiàtics per tot arreu! M’encanta la diversitat cultural que hi ha aquí. És difícil trobar algú que no sigui barreja de diverses nacionalitats: buriats, iacuts, mongols, tadjiks, lituans, polonesos… Un mosaic cultural en tota regla.

Passem a la universitat. A l’entrada hi ha un guarda-roba (gratuït) on pots deixar la jaqueta. És altament recomanable deixar-la allà, perquè si la dus a sobre (tant posada com a la mà) no et deixen entrar ni al menjador, ni a la biblioteca, ni a la sala d’estudi!! L’altre dia vaig anar a tornar un llibre a la biblioteca, el vaig deixar  sobre el taulell i la noia es va limitar a dir-me: portes la jaqueta, no te’l puc acceptar (!!!). Un altre món. Parlant de la biblioteca. Sabeu que a les biblioteques universitàries russes no tens accés directe als llibres? Per a saber quin llibre et vols endur, has de dirigir-te a una espècie d’armari ple de calaixets amb cartellets, classificats per temes i buscar fitxa per fitxa quin llibre vols. Després, ho escrius en uns paperets que tenen en uns pots, i ho poses al potet de les demandes. Al cap d’una hora, hi tornes i veus si el tenen o t’han denegat la demanda pel motiu que sigui (no patiu, us l’escriuen a baix de tot del paper!). Pràctic, no?

Aquest any tinc una profe força soviètica. Monyo repentinat, faldilla de “tubu” i camises amb volants, sabates de taló punxegudes, ratlla cap amunt ben igual als dos ulls i llavis perfectament delimitats amb llapis. No somriu, no mira fixament, no duu papers ni apunts. Quan arriba se sent un crit gairebé unànime entre els alumnes: “Здравствуйте!” (“hola” de manera formal). Ella obre la porta (fins al moment tancada amb clau) i recula per deixar entrar als alumnes. Tothom tria els seus llocs i quan tothom ja està llest, ella entra i tots es posen dempeus. Ella els torna el formal “Здравствуйте!” i els ordena seure de nou. La classe ja pot començar. Un fenomen que no creia haver de viure.

Seguim amb el transport. Per la localització de Sibèria en el mapa mundial, podem trobar cotxes de tot arreu. Problema? Uns tenen els volants a l’esquerre, d’altres a la dreta. Si hi trobeu alguna pega per la conducció, és que no teniu esperit siberià. Tramvies, troleibusos, cotxes, autobusos, marshrutkes i autocars conviuen en les calçades (incloent-hi les vies pels tramvies!) com si d’una pista d’autos de xocs es tractés. Cop de volant a la dret, cop de volant a l’esquerra. I si pateixes és perquè vols! Només has de pensar que ets en un videojoc i aprendre a no mirar-tho…

Per cert, si agafeu l’autobús, ja us podeu conèixer bé la ciutat, o posar-vos ben al davant, perquè els vidres estan 100% congelats i no es veu absolutament res!!

Realment els autobusos donen molt de si. Sabeu on els compren? A Corea. I com ho sé? Doncs perquè no els hi treuen cap dels cartells escrits en coreà! Així que cada dia, quan vaig a la universitat, veig rutes d’autobús en coreà (sí, sí, al costat de la porta amb mapes de recorregut i tot!), anuncis en coreà (boníssims!), cartells d’entrar i sortida, on es troba l’extintor i la farmaciola (em pregunto si de veritat en tindran…) i fins i tot les destinacions escrites a fora (cosa força curiosa quan estàs al carrer esperant l’autobús 16k que teòricament et porta a casa i veus que la destinació podria ser a Corea…).

Per moltes vegades que vagi o visqui a Rússia, crec que no m’acostumaré mai a les cues russes. Això d’estar comprant un bitllet de tren i tenir algú literalment enganxat al darrere, tocant-te l’esquena (per no dir una altra cosa), traient el cap per sobre la teva espatlla per tal de comprovar quan et queda… no sé com dir-ho.. però m’és desagradable.

L’altre dia, mentre esperava un tren, vaig veure una escena que em costarà d’oblidar. Estava asseguda en un banc de l’estació i davant meu tenia una cua (des d’on era jo, la veia sencera, ja que quedava de costat per a mi, veient així els perfils de la gent). A l’estació hi havia una senyora que es dedicava a netejar el terra (fregant-lo amb un drap brutíssim, enganxat al final d’un pal de fusta). Primer, va venir cap a mi i em va fer aixecar els peus, per tal de fregar la zona on era jo (que dius, ara quan abaixi els peus ho tornaré a embrutar!!!). Poc a poc, es va anar acostant a la zona de la cua, fins que va decidir que ja era hora de netejar la zona on esperava la gent, així que els va fer-se moure a tots dues passes per a fregar, i després els va fer tornar al lloc i va haver de tornar a fregar la zona on els havia desplaçat… Una pèrdua de temps total…. És força comú, això que et freguin (literalment) els peus. Em sol passar al supermercat. Estar tranquil·lament a la zona de les conserves intentant desxifrar els noms dels productes i comparant-ne els preus, i que se t’acosti una bona dona i et passi un drap brut per les sabates perquè no has tingut l’amabilitat d’apartar-te (potser perquè amb tanta concentració ni l’havies vist…).

              (sí sí, a la discoteca també!!!!!)

 

 

En fi. Un món apart.

(P.D: com podeu veure, no totes les fotos són meves)