El cap de setmana passat vem anar d’excursió (decisió d’últim moment!) a la muntanya. Al Caucas tot són aventures…
Ens llevem a quarts de 7 per tal de emprendre un llarg camí cap a la serralada del Caucas. Arribem a la plaça de Rustaveli, on ens trobem amb un grup de 14 persones i el conductor, el Dmitri, un georgià molt trempat. Ja hi som tots, així que pugem a la marshrutka. Xerrant, xerrant, no m’adono que som els últims a pujar i que per tant, ens toca seure a la fila del conductor seient, que tot i que no hauria de ser un problema, resulta que em toca seure en una mena de seient desplegable on no m’hi cap el cul. Ja hi som, i només queden 6 hores de viatge! Després de para breument per a provisions, engeguem motors.
Sortir de Tbilisi és interessant. Es veu una evolució: passem de edificis grans i moderns, a blocs soviètics, que esdevenen cases destartalades, per acabar convertint-se en camí de sorra i de muntanya.
Arribem a l’últim poblet abans d’endinsar-nos en la muntanya. Toca pausa WC. Sembla mentida que se m’hagi oblidat que al Caucas no hi ha lavabos comme il faut. Caseta de fusta i forat a terra. Ecs! Sobreviurem… Tornem a pujar al vehicle i ara sí, el camí s’enfila ben amunt. Sembla mentida que ens moguem, pesem molt i la pujada és empinada. El Dmitri diu que no passa res, tot i que m’avisa que més endavant haurem de baixar per fer uns 50m a peu, perquè amb tanta gent sinó no tirarem. Això d’anar al costat del conductor té grans avantatges: és com anar amb un guia que retransmet la cultura i saviesa popular, tot un plaer! M’explica coses com que estem a una zona on vivien els Dukhobors (una minoria d’origen rus d’antigues creences). Com si conegués la meva passió pels grups minoritaris! D’ells només en queda una església abandonada (ara viuen al sud de Geòrgia). Es veu que el Patriarca de l’església ortodoxa georgiana va demanar al govern de restaurar les seves esglésies, cosa que encara no s’ha fet – el Dmitri aprofita per a fer un petit incís i dir-me el patriarca és molt bona persona, que li agrada molt. Quan arribem al poblet, Roshka, ens aturem. A l’estiu hi viuen unes 20 famílies, però quan arriba l’hivern només n’hi queden 3, ja que queda força aïllat. Això sí, hi ha una central de Geocell (una companyia de telefonia mòbil d’aquí) ben grossa, no fos cas…
Punt de sortida
Aquí comença l’excursió. Comencem a pujar (el camí no es veu massa clar, la veritat, la gent va pujant amunt, així que anem seguint. Al cap de 10 minuts se m’acut preguntar quant temps dura l’excursió (ho havia intentat esbrinar abans, però no n’havíem tret l’aigua clara! Una noia em diu que 5h!!! Com? Sense avisar? I sense dinar? Déu n’hi dó… Poc a poc anem fent camí. Cal dir que el paisatge és espectacular i es gaudeix molt ja que no hi ha ningú. Tot i que ens fa solet, com més amunt pugem, més neu hi ha i fa més fred, òbviament.
El grup es va separant i realment no en veig ni la meitat. A un moment donat, jo defalleixo i dic que segueixin sense mi. En aquell moment trobem un alemany sol que baixa de la muntanya, el Christian. Es veu que anava amb 2 amics i volien creuar la muntanya i fer el cim del Kazbeg (pic més alt de l’est de Geòrgia), però diu que el temps s’està girant i que torna (tot i que els seus amics han continuat). Ens diu que el llac és a 10 min… seguim doncs! Ell ve amb nosaltres. Per fi arribem al llac Abodelauri (tot i que és més un bassalet cobert de gel!).
Tenim molta gana i el nostre nou amic alemany diu que té noodles. En un no-res treu el càmping gas i a cuinar! Com canvia tot amb la panxa plena!!
Comencem a baixar, tot parlant amb un altre alemany del nostre grup que treballa pel ministeri de medi ambient. La veritat és que no calla ni un segon, però és una bona font d’informació sobre Geòrgia, la política i Tbilisi. Per fi arribem a baix on ens espera el Dmitri que ens ha preparar un magnífic (i molt apreciat) dinar: formatge georgià sulguni, tomàquets, cogombres, pa, pollastre, pirogi de patates i moooolta fruita. I vi georgià en una ampolla de coca cola light. Li demanem al Dmitri si el nouvingut pot afegir-se al grup, i diu que sí… li toca seure sobre la seva motxilla tot el trajecte! Pobre…
La gent triga a arribar i comença a fer-se fosc… es veu que encara ens queden 3 h de camí fins arribar a Shatili. Doncs apa! Es fa fosc del tot. Des del davant del cotxe fa molta por. Hem de travessar una muntanya sencera, vol dir pujar-la, i baixar-la per anar a dormir a la vall. La carretera està impresentable, plena de roques i com més amunt pugem, més neu (amb trossos amb gel !!). Les corbes les agafem que sembla que anem a caure pel precipici, i a sobre, de tant en tant el Dmitri s’encén un cigarret… i per si no n’hi ha prou, cap al cim comença a aparèixer la boira. D’infart. Fem el cim (2,970m) i comencem a baixar… la cosa no millora… i al cap d’una mica.. patam! Roda petada… i quan dic petada dic destrossada!! Jutgeu vosaltres mateixos!
A -5º, tots a fora perquè sinó pesa massa la furgoneta, i ajudem al Dmitri a canviar la roda.
Quan per fi ja s’ha acabat el mal tràngol, arribem a un poblet entranyable. Fa molt fred, i resulta que falten llits a “l’alberg”, així que el veí s’ofereix a acollir uns quants. Mentre preparen el sopar, els veïns fan una foguera al carrer (sí, sí, EL carrer del poble).
Un d’ells és el professor de l’escola, es veu que hi ha 3 nens i 7 més que venen a peu dels pobles veïns. Utilitzem el foc per a fer shashlyk. Sopem i anem a dormir morts de fred.
Havent esmorzat, ens dirigim cap a la fortalesa de Shatili, que és al final del carrer.
El carrer del Shatili
Es pot caminar per dins les fortificacions abandonades i realment és una sensació genial!
La fortalesa de Shatili
És espectacular.
M’encanta!
Seguim el camí i anem a la frontera amb Txetxènia! Fins i tot veiem els guàrdies russos com controlen què passa (tot i que som al cantó georgià!). Hem vingut aquí per a veure unes casetes que es van contruir quan hi va haver una plaga de pesta negra. La gent venia a aquestes cases a morir per tal de no contaminar als altres. Fa una mica d’angúnia, ja que estan plenes d’ossos. Li pregunto al Dmitri de quan data, i em diu que de l’època en què no hi havia metges… Doncs apa.
Aprofita per explicar-me una història d’un nen que va aparèixer un dia al poble. Es veu que ningú sabia d’on sortia i ell va dir: d’allà on el sol surt dues vegades. Resulta que aquestes casetes on la gent anava a morir estan situades entre muntanyes. Des d’allà, sembla com si el sol surti dues vegades, simplement perquè passa per darrera la muntanya i torna a aparèixer. Es veu que va ser un nen que va sobreviure. Llegenda o realitat, el camí és entretingut amb el Dmitri al costat.
Ara visitem una torre que diuen que va ser construïda per un sol home en 4 anys, on hi va viure. Les històries entretenen, si més no.
El Dmitri ja em diu “txemi gogo”, en georgià vol dir la meva nena (volent dir la meva filla). Li agrada que parli rus, així s’entreté. Em diu que ha trucat al “restaurant” per dir que hi anàvem a dinar. Menjarem khinkali fets de manera tradicional.
El Dmitri mira com el seu amic fa khinkali a la manera tradictional
Khinkali… mmmmm
Uns de patata, els altres de carn. S’han de menjar amb els dits, i teòricament no es menja la punta!
Ja som de camí a Tbilisi. Vaig fent capcinades, tot i que costa amb aquestes carreteres. De sobte, obro els ulls i veig unes 500 ovelles (no exagero!) travessant la carretera. És de nit i no entenc res. Estem ben parats perquè passen ovelles sense parar.
Dec somiar. O potser no… els ulls se’m tanquen i segueixo veient ovelles….
Històries d'una viatgera per vocació 
Sandra, que valents que sou¡,,,
M encanta aixo que ens expliques!!!!!
Ja es tic esperant la novia aventura!!!!!
Petonets desde Barna😘😘😘😘😘😘😘😘