Armènia: Yerevan i Khor Virap

Sant-tornem-hi! Cap de setmana que viatge. Aquesta vegada canviem de país i tot! Divendres cap a quarts de set del vespre, ens recull el nostre taxista i emprenem el viatge. Les carreteres no són especialment agradables, plou i és de nit. Però la il·lusió d’anar a un lloc nou sempre fa que aquestes petites incomoditats esdevinguin grans aventures. Arribem a la frontera georgiana. Baixem del cotxe, passem el control de passaports. Tornem a pujar al cotxe. Arribem a la frontera armènia. Tornem a baixar i tornem a passar control de passaports. És tard, plou i fa fred. Buscant un lavabo, entro a una mena de menjador on un home fuma. Li demano perdó i li dic on hi ha un lavabo. Em senyala un edifici a l’altra banda. Hi anem. S’ha de pagar 100 dram. Com que no tinc moneda armènia, he de demanar diners a una noia. Una bofetada a l’orgull propi, això d’haver de demanar diners per pixar en un forat a terra… En fi. Tornem a pujar el cotxe i cap a Yerevan! El camí va pujant, i no para de ploure. Els cotxes, per algun motiu que desconec, tenen els llums molt molt molt brillats, és impossible veure-s’hi, cosa que no ajuda massa a la conducció. Tothom vol avançar, camions i camions avançant amb pluja, vent, forats a l’asfalt i cotxes en direcció contrària. Jo intento dormir i visualitzar com prenc el sol a la platja, per tal que no m’agafi un infart…

9 hores després arribem a Yerevan (normalment són 5 hores, però ens ha tocat un conductor inepte!). No trobem l’alberg i només volem dormir… de sobte veig una cara coneguda! És l’Anas! Un amic nostre de Tbilisi que també passa el cap de setmana a Yerevan i dorm al mateix alberg. Una sort increïble. Resulta que ha fet amics armenis i torna de festa. Ens acompanya a l’alberg, i cap al llit hi falta gent.

Els carrers a Yerevan són amples, nets i endreçats. En comparació amb Tbilisi, sembla una ciutat molt tranquil·la. Tenim molta sort i fa un temps espectacular. Ens dirigim a la “Cascada”: una escalinata amb forma de cascada al centre de la ciutat, fonts i escultures.

La zona és molt bonica. Anem pujant poc a poc i quan arribem a dalt….

Espectacular! El Mont Ararat magnificent, tot poderós, vigilant la ciutat.

L’Ararat és la muntanya sagrada dels armenis, però que per aquelles coses de la vida actualment es troba a Turquia. A Armènia em van explicar la història següent: “El president de Turquia va criticar Armènia per tenir com a símbol una muntanya que no els pertany. Com a resposta, el president armeni va dir que si això fos d’alguna manera rellevant, Turquia no hauria de tenir una lluna a la seva bandera, perquè que ell sàpiga que lluna no els pertany”. Les batalletes acostumen a fer els viatges molt més interessants!

Tot seguit anem a la plaça de la república, de camí al “vernissatge”, el mercat més popular entre els locals i els turistes.

És interessant veure què hi ha: molts taulers d’escacs (es podria dir que és gairebé l’esport nacional!), estris de fusta per a posar-hi ampolles de brandy (la beguda nacional per excel·lència), sabres caucàsics… és molt interessant de veure.

El hit del dia: visita i degustació de conyac (brandy, perdó!) a la famosa fàbrica Ararat!

Ens expliquen el procés, com el conserven, relació anys-qualitat… Cada president que ha anat a veure la fàbrica té un barril personal. N’hi ha un amb el nom del Ieltsin… pregunto que què en faran i la guia em diu que pertany a la família. Ens explica la teoria de les 3 Cs. Segons la tradició francesa, el conyac sempre va així:

Cognac – Chocolat – Cigar

Sembla ser que els Americans tenen la seva pròpia teoria, la de les 2 Cs:

Cognac – Coke

I els russos també de 2 Cs… una mica diferent:

Cognac – Cognac

Hem d’agafar el conyac amb la mà esquerra, perquè és la del cantó del cor. Té 4 gustos diferents: 1) l’olor de més lluny; 2) la de més a prop (amb el nas gairebé dins la copa); 3) el primer glop; i 4) el regust. Té un toc de vainilla. Tastem el de 3 anys i el de sis. M’agrada el de 6. L’acompanyem amb botons de xocolata negra. Mmmm….

La vida nocturna de Yerevan em sorprèn molt favorablement. Molts bars i molt originals. Comencem a ballar: passem de música comercial, a danses armènies frenètiques en cercle on tothom és amic teu. Gran nit.

Ens llevem d’hora per anar a veure el monestir de Khor Virap. No sabem ben bé com arribar-hi, però anem a l’estació en busca d’una marshrutka.

Un cop allà, ens diuen que no hi ha cap bus directe, però que n’agafem alguna que vagi a la regió d’Ararat i allà demanem que ens parin a prop i agafem un taxi. Som-hi. Pugem a una marshrutka. Un noi molt simpàtic li demana al conductor que pari quan siguem a prop del monestir. Al cap de mitja horeta llarga, el conductor para enmig de la carretera i ens fa baixar. Baixem. Som davant d’un poblet petit i destartalat enmig del no-res. Veig un cotxe aparcat i vaig a mirar si hi ha algú. Un home surt i em diu que si volem un taxi. Li dic que sí, però que si li fa res que pugem 6 persones… em diu que d’acord. Dues noies al seient del copilot, els tres nois darrere i jo sobre el George. Ens posem en marxa i al cap de 10 minuts arribem al monestir. Li demano al conductor que si es pot esperar i tornar-nos. Em diu que sí. Que bé que tothom parli rus a Armènia! És pràctic, si més no.

El lloc no pot ser més bonic. No hi ha res, només un monestir en un turó i l’Ararat imponent al darrere.

Dins el monestir fan una cerimònia. No havia vist mai una celebració armènia ortodoxa (església apostòlica).

Es respira una sensació de pau i tranquil·litat….

Tornem a les nostres (incòmodes) posicions al taxi. Ens deixa allà on ens havia deixat la marshrutka i ens diu que esperem a l’altra banda, a sota de l’arbre. 15 minuts després para una marshrutka. Va plena i no hi cabem. Almenys tenen el detall de parar i dir-t’ho.

Seguim esperant…. 20 minuts després un cotxe para. Ens diu que ens porta. Si? Segur? Fem tard que hem de tornar a Tbilisi, per tant pugem. Tornem a la posició de 7-dins-un-taxi-de-5. Aquesta vegada durant 40 minuts. El Boris, el nostre amable conductor, ens explica que les seves passions són la caça i els BMW. És molt trempat. Li pregunto si no el pot parar la policia amb tanta gent al cotxe (de seguretat viària, ni en parlem!). Em diu que no pateixi, que té telèfon i sap a qui ha de trucar. El seu amic és el xofer el primer ministre. Ens diu que la propera vegada que siguem a Armènia l’avisem que portarà amics amb cotxe i ens ensenyarà el país. L’afegim al facebook.

Un cop recollides les maletes, ens dirigim de nou a l’estació en busca d’alguna marshrutka que ens pugui dur a Tbilisi. Al Caucas la vida s’improvitza. Sempre surt alguna cosa. Un senyor se m’acosta i em diu que si vull anar a Tbilisi. Tot solucionat. Pugem a la marshrutka nosaltres i una noia que s’acomiada de la família. Els hi somric i el seu avi em diu que tinc cara de bona persona, que em desitja el millor i que Déu m’acompanyi.

Així dóna gust viatjar.