Armènia: Yerevan i Khor Virap

Sant-tornem-hi! Cap de setmana que viatge. Aquesta vegada canviem de país i tot! Divendres cap a quarts de set del vespre, ens recull el nostre taxista i emprenem el viatge. Les carreteres no són especialment agradables, plou i és de nit. Però la il·lusió d’anar a un lloc nou sempre fa que aquestes petites incomoditats esdevinguin grans aventures. Arribem a la frontera georgiana. Baixem del cotxe, passem el control de passaports. Tornem a pujar al cotxe. Arribem a la frontera armènia. Tornem a baixar i tornem a passar control de passaports. És tard, plou i fa fred. Buscant un lavabo, entro a una mena de menjador on un home fuma. Li demano perdó i li dic on hi ha un lavabo. Em senyala un edifici a l’altra banda. Hi anem. S’ha de pagar 100 dram. Com que no tinc moneda armènia, he de demanar diners a una noia. Una bofetada a l’orgull propi, això d’haver de demanar diners per pixar en un forat a terra… En fi. Tornem a pujar el cotxe i cap a Yerevan! El camí va pujant, i no para de ploure. Els cotxes, per algun motiu que desconec, tenen els llums molt molt molt brillats, és impossible veure-s’hi, cosa que no ajuda massa a la conducció. Tothom vol avançar, camions i camions avançant amb pluja, vent, forats a l’asfalt i cotxes en direcció contrària. Jo intento dormir i visualitzar com prenc el sol a la platja, per tal que no m’agafi un infart…

9 hores després arribem a Yerevan (normalment són 5 hores, però ens ha tocat un conductor inepte!). No trobem l’alberg i només volem dormir… de sobte veig una cara coneguda! És l’Anas! Un amic nostre de Tbilisi que també passa el cap de setmana a Yerevan i dorm al mateix alberg. Una sort increïble. Resulta que ha fet amics armenis i torna de festa. Ens acompanya a l’alberg, i cap al llit hi falta gent.

Els carrers a Yerevan són amples, nets i endreçats. En comparació amb Tbilisi, sembla una ciutat molt tranquil·la. Tenim molta sort i fa un temps espectacular. Ens dirigim a la “Cascada”: una escalinata amb forma de cascada al centre de la ciutat, fonts i escultures.

La zona és molt bonica. Anem pujant poc a poc i quan arribem a dalt….

Espectacular! El Mont Ararat magnificent, tot poderós, vigilant la ciutat.

L’Ararat és la muntanya sagrada dels armenis, però que per aquelles coses de la vida actualment es troba a Turquia. A Armènia em van explicar la història següent: “El president de Turquia va criticar Armènia per tenir com a símbol una muntanya que no els pertany. Com a resposta, el president armeni va dir que si això fos d’alguna manera rellevant, Turquia no hauria de tenir una lluna a la seva bandera, perquè que ell sàpiga que lluna no els pertany”. Les batalletes acostumen a fer els viatges molt més interessants!

Tot seguit anem a la plaça de la república, de camí al “vernissatge”, el mercat més popular entre els locals i els turistes.

És interessant veure què hi ha: molts taulers d’escacs (es podria dir que és gairebé l’esport nacional!), estris de fusta per a posar-hi ampolles de brandy (la beguda nacional per excel·lència), sabres caucàsics… és molt interessant de veure.

El hit del dia: visita i degustació de conyac (brandy, perdó!) a la famosa fàbrica Ararat!

Ens expliquen el procés, com el conserven, relació anys-qualitat… Cada president que ha anat a veure la fàbrica té un barril personal. N’hi ha un amb el nom del Ieltsin… pregunto que què en faran i la guia em diu que pertany a la família. Ens explica la teoria de les 3 Cs. Segons la tradició francesa, el conyac sempre va així:

Cognac – Chocolat – Cigar

Sembla ser que els Americans tenen la seva pròpia teoria, la de les 2 Cs:

Cognac – Coke

I els russos també de 2 Cs… una mica diferent:

Cognac – Cognac

Hem d’agafar el conyac amb la mà esquerra, perquè és la del cantó del cor. Té 4 gustos diferents: 1) l’olor de més lluny; 2) la de més a prop (amb el nas gairebé dins la copa); 3) el primer glop; i 4) el regust. Té un toc de vainilla. Tastem el de 3 anys i el de sis. M’agrada el de 6. L’acompanyem amb botons de xocolata negra. Mmmm….

La vida nocturna de Yerevan em sorprèn molt favorablement. Molts bars i molt originals. Comencem a ballar: passem de música comercial, a danses armènies frenètiques en cercle on tothom és amic teu. Gran nit.

Ens llevem d’hora per anar a veure el monestir de Khor Virap. No sabem ben bé com arribar-hi, però anem a l’estació en busca d’una marshrutka.

Un cop allà, ens diuen que no hi ha cap bus directe, però que n’agafem alguna que vagi a la regió d’Ararat i allà demanem que ens parin a prop i agafem un taxi. Som-hi. Pugem a una marshrutka. Un noi molt simpàtic li demana al conductor que pari quan siguem a prop del monestir. Al cap de mitja horeta llarga, el conductor para enmig de la carretera i ens fa baixar. Baixem. Som davant d’un poblet petit i destartalat enmig del no-res. Veig un cotxe aparcat i vaig a mirar si hi ha algú. Un home surt i em diu que si volem un taxi. Li dic que sí, però que si li fa res que pugem 6 persones… em diu que d’acord. Dues noies al seient del copilot, els tres nois darrere i jo sobre el George. Ens posem en marxa i al cap de 10 minuts arribem al monestir. Li demano al conductor que si es pot esperar i tornar-nos. Em diu que sí. Que bé que tothom parli rus a Armènia! És pràctic, si més no.

El lloc no pot ser més bonic. No hi ha res, només un monestir en un turó i l’Ararat imponent al darrere.

Dins el monestir fan una cerimònia. No havia vist mai una celebració armènia ortodoxa (església apostòlica).

Es respira una sensació de pau i tranquil·litat….

Tornem a les nostres (incòmodes) posicions al taxi. Ens deixa allà on ens havia deixat la marshrutka i ens diu que esperem a l’altra banda, a sota de l’arbre. 15 minuts després para una marshrutka. Va plena i no hi cabem. Almenys tenen el detall de parar i dir-t’ho.

Seguim esperant…. 20 minuts després un cotxe para. Ens diu que ens porta. Si? Segur? Fem tard que hem de tornar a Tbilisi, per tant pugem. Tornem a la posició de 7-dins-un-taxi-de-5. Aquesta vegada durant 40 minuts. El Boris, el nostre amable conductor, ens explica que les seves passions són la caça i els BMW. És molt trempat. Li pregunto si no el pot parar la policia amb tanta gent al cotxe (de seguretat viària, ni en parlem!). Em diu que no pateixi, que té telèfon i sap a qui ha de trucar. El seu amic és el xofer el primer ministre. Ens diu que la propera vegada que siguem a Armènia l’avisem que portarà amics amb cotxe i ens ensenyarà el país. L’afegim al facebook.

Un cop recollides les maletes, ens dirigim de nou a l’estació en busca d’alguna marshrutka que ens pugui dur a Tbilisi. Al Caucas la vida s’improvitza. Sempre surt alguna cosa. Un senyor se m’acosta i em diu que si vull anar a Tbilisi. Tot solucionat. Pugem a la marshrutka nosaltres i una noia que s’acomiada de la família. Els hi somric i el seu avi em diu que tinc cara de bona persona, que em desitja el millor i que Déu m’acompanyi.

Així dóna gust viatjar.

 

Roshka i Shatili ( როშკა და შატილი)

El cap de setmana passat vem anar d’excursió (decisió d’últim moment!) a la muntanya. Al Caucas tot són aventures…

Ens llevem a quarts de 7 per tal de emprendre un llarg camí cap a la serralada del Caucas. Arribem a la plaça de Rustaveli, on ens trobem amb un grup de 14 persones i el conductor, el Dmitri, un georgià molt trempat. Ja hi som tots, així que pugem a la marshrutka. Xerrant, xerrant, no m’adono que som els últims a pujar i que per tant, ens toca seure a la fila del conductor seient, que tot i que no hauria de ser un problema, resulta que em toca seure en una mena de seient desplegable on no m’hi cap el cul. Ja hi som, i només queden 6 hores de viatge! Després de para breument per a provisions, engeguem motors.

Sortir de Tbilisi és interessant. Es veu una evolució: passem de edificis grans i moderns, a blocs soviètics, que esdevenen cases destartalades, per acabar convertint-se en camí de sorra i de muntanya.

Arribem a l’últim poblet abans d’endinsar-nos en la muntanya. Toca pausa WC. Sembla mentida que se m’hagi oblidat que al Caucas no hi ha lavabos comme il faut. Caseta de fusta i forat a terra. Ecs! Sobreviurem… Tornem a pujar al vehicle i ara sí, el camí s’enfila ben amunt. Sembla mentida que ens moguem, pesem molt i la pujada és empinada. El Dmitri diu que no passa res, tot i que m’avisa que més endavant haurem de baixar per fer uns 50m a peu, perquè amb tanta gent sinó no tirarem. Això d’anar al costat del conductor té grans avantatges: és com anar amb un guia que retransmet la cultura i saviesa popular, tot un plaer! M’explica coses com que estem a una zona on vivien els Dukhobors (una minoria d’origen rus d’antigues creences). Com si conegués la meva passió pels grups minoritaris! D’ells només en queda una església abandonada (ara viuen al sud de Geòrgia). Es veu que el Patriarca de l’església ortodoxa georgiana va demanar al govern de restaurar les seves esglésies, cosa que encara no s’ha fet – el Dmitri aprofita per a fer un petit incís i dir-me el patriarca és molt bona persona, que li agrada molt. Quan arribem al poblet, Roshka, ens aturem. A l’estiu hi viuen unes 20 famílies, però quan arriba l’hivern només n’hi queden 3, ja que queda força aïllat. Això sí, hi ha una central de Geocell (una companyia de telefonia mòbil d’aquí) ben grossa, no fos cas…

Punt de sortida

Aquí comença l’excursió. Comencem a pujar (el camí no es veu massa clar, la veritat, la gent va pujant amunt, així que anem seguint. Al cap de 10 minuts se m’acut preguntar quant temps dura l’excursió (ho havia intentat esbrinar abans, però no n’havíem tret l’aigua clara! Una noia em diu que 5h!!! Com? Sense avisar? I sense dinar? Déu n’hi dó… Poc a poc anem fent camí. Cal dir que el paisatge és espectacular i es gaudeix molt ja que no hi ha ningú. Tot i que ens fa solet, com més amunt pugem, més neu hi ha i fa més fred, òbviament.

El grup es va separant i realment no en veig ni la meitat. A un moment donat, jo defalleixo i dic que segueixin sense mi. En aquell moment trobem un alemany sol que baixa de la muntanya, el Christian. Es veu que anava amb 2 amics i volien creuar la muntanya i fer el cim del Kazbeg (pic més alt de l’est de Geòrgia), però diu que el temps s’està girant i que torna (tot i que els seus amics han continuat). Ens diu que el llac és a 10 min… seguim doncs! Ell ve amb nosaltres. Per fi arribem al llac Abodelauri (tot i que és més un bassalet cobert de gel!).

Tenim molta gana i el nostre nou amic alemany diu que té noodles. En un no-res treu el càmping gas i a cuinar! Com canvia tot amb la panxa plena!!

Comencem a baixar, tot parlant amb un altre alemany del nostre grup que treballa pel ministeri de medi ambient. La veritat és que no calla ni un segon, però és una bona font d’informació sobre Geòrgia, la política i Tbilisi. Per fi arribem a baix on ens espera el Dmitri que ens ha preparar un magnífic (i molt apreciat) dinar: formatge georgià sulguni, tomàquets, cogombres, pa, pollastre, pirogi de patates i moooolta fruita. I vi georgià en una ampolla de coca cola light. Li demanem al Dmitri si el nouvingut pot afegir-se al grup, i diu que sí… li toca seure sobre la seva motxilla tot el trajecte! Pobre…

La gent triga a arribar i comença a fer-se fosc… es veu que encara ens queden 3 h de camí fins arribar a Shatili. Doncs apa! Es fa fosc del tot. Des del davant del cotxe fa molta por. Hem de travessar una muntanya sencera, vol dir pujar-la, i baixar-la per anar a dormir a la vall. La carretera està impresentable, plena de roques i com més amunt pugem, més neu (amb trossos amb gel !!). Les corbes les agafem que sembla que anem a caure pel precipici, i a sobre, de tant en tant el Dmitri s’encén un cigarret… i per si no n’hi ha prou, cap al cim comença a aparèixer la boira. D’infart. Fem el cim (2,970m) i comencem a baixar… la cosa no millora… i al cap d’una mica.. patam! Roda petada… i quan dic petada dic destrossada!! Jutgeu vosaltres mateixos!

A -5º, tots a fora perquè sinó pesa massa la furgoneta, i ajudem al Dmitri a canviar la roda.

Quan per fi ja s’ha acabat el mal tràngol, arribem a un poblet entranyable. Fa molt fred, i resulta que falten llits a “l’alberg”, així que el veí s’ofereix a acollir uns quants. Mentre preparen el sopar, els veïns fan una foguera al carrer (sí, sí, EL carrer del poble).

Un d’ells és el professor de l’escola, es veu que hi ha 3 nens i 7 més que venen a peu dels pobles veïns. Utilitzem el foc per a fer shashlyk. Sopem i anem a dormir morts de fred.

Havent esmorzat, ens dirigim cap a la fortalesa de Shatili, que és al final del carrer.

El carrer del Shatili

Es pot caminar per dins les fortificacions abandonades i realment és una sensació genial!

La fortalesa de Shatili

És espectacular.

M’encanta!

Seguim el camí i anem a la frontera amb Txetxènia! Fins i tot veiem els guàrdies russos com controlen què passa (tot i que som al cantó georgià!). Hem vingut aquí per a veure unes casetes que es van contruir quan hi va haver una plaga de pesta negra. La gent venia a aquestes cases a morir per tal de no contaminar als altres. Fa una mica d’angúnia, ja que estan plenes d’ossos. Li pregunto al Dmitri de quan data, i em diu que de l’època en què no hi havia metges… Doncs apa.

Aprofita per explicar-me una història d’un nen que va aparèixer un dia al poble. Es veu que ningú sabia d’on sortia i ell va dir: d’allà on el sol surt dues vegades. Resulta que aquestes casetes on la gent anava a morir estan situades entre muntanyes. Des d’allà, sembla com si el sol surti dues vegades, simplement perquè passa per darrera la muntanya i torna a aparèixer. Es veu que va ser un nen que va sobreviure. Llegenda o realitat, el camí és entretingut amb el Dmitri al costat.

Ara visitem una torre que diuen que va ser construïda per un sol home en 4 anys, on hi va viure. Les històries entretenen, si més no.

El Dmitri ja em diu “txemi gogo”, en georgià vol dir la meva nena (volent dir la meva filla). Li agrada que parli rus, així s’entreté. Em diu que ha trucat al “restaurant” per dir que hi anàvem a dinar. Menjarem khinkali fets de manera tradicional.

El Dmitri mira com el seu amic fa khinkali a la manera tradictional

Khinkali… mmmmm

Uns de patata, els altres de carn. S’han de menjar amb els dits, i teòricament no es menja la punta!

Ja som de camí a Tbilisi. Vaig fent capcinades, tot i que costa amb aquestes carreteres. De sobte, obro els ulls i veig unes 500 ovelles (no exagero!) travessant la carretera. És de nit i no entenc res. Estem ben parats perquè passen ovelles sense parar.

Dec somiar. O potser no… els ulls se’m tanquen i segueixo veient ovelles….