Qui m’havia de dir a mi fa un temps, que passaria un Nadal tant blanc a Sibèria, això sí, amb la família. Sembla mentida que tant la meva mare, com el meu germà, decidissin deixar les càlides terres catalanes per anar a passar una època tant assenyalada en un indret inhòspit, amb temperatures que no pugen dels -18ºC. Tot i així, van decidir preparar la maleta i marxar a l’aventura.
La veritat és que no té cap altre nom: una aventura. I segurament, per a molts, una aventura esbojarrada. No en tingueu cap dubte. Esbojarrada, però màgica.
La magnitud de la tragèdia:
La ruta:
Txità à Aguinskoe à Ulan-Ude (à Ivolginsk) à Irkutsk (à Listvianka).
1500km de viatge, 13 dies
+ dia extra a Moscou
El grup de viatge:
Membres semi siberians: Patricia (gaditana), Naomi (belga-burundesa), David (americà) i una servidora.
Turistes: Inma i Raquel (mare i germana respectivament de la Patricia) i Mercè i Xavier (aquests són els meus), i d’altres incorporacions…
Aquesta vegada faré parada per parada, tot de cop seria massa… Així que comencem!
La primera parada (zona de retrobament) va ser Txità. Aquest ciutat no té res especialment interessant, llevat d’una petita església-museu dels Desembristes (d’aquesta gent ja us en parlaré un altre dia, avui no toca).
Tenint en compte el jetlag (8h de diferència amb Barcelona) i el canvi radical de temperatura, ningú no tenia massa ganes de passejar, ni de visitar gaire coses… això sí, ningú va dir que no a un borsch ben calentó (sopa típica de remolatxa, no us deixeu enganyar per les aparences que és boníssima!) i uns buzy (boles de pasta gegants amb carn i ceba per dins, amb un toc de salsa de soja!).
Aquesta ciutat es podria dir que va ser de pas, per tal de agafar forces per anar a Aguinskoe, la capital d’un districte buriat, una zona gairebé fronterera amb Mongòlia i molt bonica. Se situa a unes 2 hores en marshrutka, passant per paisatges espectaculars de taigà i estepa, amb carreteres gelades i de corbes infinites…
Ja us he parlat en diverses ocasions dels buriats de la zona d’Irkutsk, que són xamanistes. Doncs bé, els buriats que viuen aquí, no. Estan a l’altra banda del llac Baikal i són budistes tibetans. Així que la primera i obligada visita (després d’endrapar, la teca que no falti mai!) va ser els temples budistes del poble (altrament anomenats datsans).
Primera posada a prova: visites a -30ºC! Els gossos se’ns acostaven tremolant… pobrets!
Fred inhumà que els nostres pobre visitants no podien aguantar… i menys el primer dia. Així que… l’hora del te havia arribat!! Després, autobús direcció al centre del poble per tal de comprar sopar per la nit de Nadal. Tothom ens preguntava que què hi fèiem, perquè era hivern i feia massa fred, que s’hi havia d’anar a l’estiu, tot el poble parlava de nosaltres: en anar a la segona botiga, la gent ja sabia qui érem! Encara deuen parlar de nosaltres…
Després d’un sopar simple i boníssim (quin alegria menjar embotit del bo després de tant temps!!), vem baixar al restaurant de l’hotel on hi havia una festa plena de buriats i russos bevent vodka i ballant a ritmes desenfrenats… per a recordar!
Així que el dia de Nadal, vem fer un bon esmorzar continental: croissant, arròs amb llet, ous ferrats, pa, te, suc…. i ens en vem anar al Museu Nacional Buriat del poble. Es tracta d’un museu petitó però ple de fotos, escultures i animals dissecats (com els hi agrada… jajaja). Una cosa que vem trobar del tot surrealista va ser que ens van fer omplir una enquesta sobre el museu. Una enquesta de 3 pàgines (per davant i per darrere) en rus, amb preguntes molt detallades sobre la distribució, el contingut, l’acolliment del personal del museu. Tot i que vaig insistir que hi havia quatre persones que no parlaven rus, em van fer omplir les enquestes de tothom… Quina manera de perdre el temps!!
Vem aprofitar les últimes hores per passejar pel poble, observar un riu completament congelat (si no arribar a haver-hi un pont a sobre, ningú hagués sabut que es tractava d’un riu!!) i anar al mercat del poble.
Compres: mitjons de llana de camell per la mama i…. bótes de pell de gos pel Xavier!!!! Sí sí, bótes típiques mongoles-buriates. Quan vaig preguntar de què eren… casi no ens ho crèiem… Ara, cal dir que les pells són absolutament necessàries… sort en vem tenir. Plens de bosses de compres i maletes, ens vem dirigir cap a l’estació a buscar la marshrutka de tornada a Txità (on vem anar només de passada, per anar a buscar el tren cap a la següent destinació). El viatge va ser una mica curiós… un rus va pujar i estava entestat que la germana de la Patricia era gitana! No va parar de dir-ho, de mirar-la, de dir que era preciosa… La pobra va passar una mica de por. Aquests russos que no estan acostumats a veure gent tant morena jajaj! Eeen fi!
De Txità podríem parlar de l’espectacular catedral de la ciutat: un color blau cel amb cúpules daurades.
Un emblema de la ciutat, que dóna la benvinguda als viatgers, tot ocupant la plaça principal. Missa de les 20h, sopar i diversió congelada tirant-nos pels tobogans de gel de la plaça que regna la imponent estàtua de Lenin (com no…)
…i a esperar el tren de mitjanit…
Històries d'una viatgera per vocació 