12/12/12

Doncs seguim amb les aventures. El dia 12/12/12 ja és de per si una data especial. Tot i així, jo vaig decidir que ho fos encara més! Així que vaig anar a veure un xaman. Sí, sí! Com us vaig comentar en l’últim post, els buriats d’aquesta regió són xamanistes. Creuen en els esperits, que si els cuides, els esperits dels teus avantpassats t’ajuden a protegir-te. A més a més, la natura és sagrada. Tothom s’ha de portar bé amb la natura o l’equilibri es trenca.

Doncs bé, per tal de fer el ritual en el que el xaman entra en estat de trànsit, s’han de fer ofrenes (galetes amb mantega i caramels, llet i vodka!). Hi ha restriccions: no hi poden assistir nens ni dones que tinguin la regla (…). Una vegada aclarits aquests punts, es tria la persona a qui se li ha de fer el ritual (per a demanar quelcom o simplement que li proti bona sort i salut).

Així doncs, ell va començar el ritual. Primer feia ofrenes als 13 déus buriats (referents a la natura de la zona: muntanyes, el Baikal…) i també als esperits dels seus avantpassats.

ImageDesprés, ens va fer escriure els noms, cognoms, nom dels pares i data de naixement de tots els presents, va agafar una mena de tambor i va començar a recitar uns cants per tal de presentar-nos als esperits, perquè ens protegissin i no ens fessin mal.Image Un cop fet això, va fer una petita pausa on ens va explicar que a ell el posseeix la seva rebesàvia (de fet, 7 generacions amunt) i que li podíem preguntar el que volguéssim, sempre que fossin preguntes profundes sobre la vida, res depreguntes banals. Ho vem escriure en un paper en rus, per tal que la seva ajudant les pogués traduir al buriat. Ja estava preparat per entrar en estat de trànsit. Va començar a tocar el tambor més i més ràpid, mentre cantava i es movia violentament, fins a quedar-se posseït per l’avantpassada.

Després, poc a poc els ajudants el van ajudar a seure en un coixí, i li anaven donant vodka. Teòricament, ens havíem posat d’acord que li faria el ritual a una de les noies que anava amb nosaltres. Així doncs, em va agafar completament per sorpresa quan l’ajudant em va tibar del braç per tal de posar-me de genolls davant del xaman.

Aquí podeu veure el moment en que el posseeix la rebesàvia i quan m’agafa a mi: http://dgolubock.tumblr.com/post/37822811125/another-video-from-the-shamanic-ceremony-this?og=1&fb_action_ids=10151165044763015&fb_action_types=tumblr-feed%3Apost&fb_source=other_multiline&action_object_map=%7B%2210151165044763015%22%3A427714897300478%7D&action_type_map=%7B%2210151165044763015%22%3A%22tumblr-feed%3Apost%22%7D&action_ref_map=%5B%5D

Després, em va fer-li dir el meu nom, el del meu pare, els anys que tinc, mentre el xaman em tocava el cap, seguia bevent vodka i em donava copets a l’esquena amb un bastó amb picarols. La veritat és que va ser una experiència curiosa, força intimidant. Després, em van fer aixecar i vaig poder tornar a seure al meu lloc.

ImageTot seguit, van fer el mateix amb la noia que havia de ser a qui li fessin el ritual. Després, va arribar un noi que volia fer-li una consulta i el van fer inclinar-se també davant del xaman. El pobre noi va tenir més mala sort, perquè el xaman li va escopir tot el vodka a la cara… i de fet, li va entrar dins la boca… sort que no m’ho va fer a mi! Jajaja! Encara m’hi hagués tornat! 🙂 Un cop va haver acabat de donar respostes  a les preguntes (l’ajudant anava escrivint tot el que deia en un full),una altra dona va entrar, van aixecar-lo i el van fer saltar i saltar fins que la besàvia li va sortir de dins. Va seure, mig esgotat, i ens va preguntar que quines sensacions havíem tingut. Llavors poc a poc ens va anar donant les respostes. A mi, em va dir que tenia quelcom a la panxa-esquena que em molestava, però que me’n deslliuraria i, una vegada lliure d’aquesta presència, tindria 2 fills. També em va dir que era una persona molt intel·ligent, que sempre procurava ajudar als altres i que per això a la gent li agradava estar amb mi, i que gràcies a això, tot m’aniria molt bé  a la vida.

Una vegada ho va haver explicat tot, les ofrenes als esperits les vem haver d’anar a tirar a la neu, fent cercles amb el braç, enfocant a nord, est, sud i oest.

 

Una experiència fora del normal! Única i diferent.

 

Però el dia no es va acabar aquí! Al vespre, vem anar a Listvianka, un poble a la vora del llac Baikal. A mig camí, però, vem parar una estoneta a caminar per la taigà siberiana… una preciositat estar envoltat de neu i bedolls… i res més que neu i bedolls!!!!!

ImageUn cop vem haver arribat a la destinació, vem anar a menjar òmul una vegada més! Quin peix més bo! El trobaré a faltar, la veritat… Una vegada ja vem tenir l’estómac ben ple… cap a la banya hi falta gent!! Caseta de fusta enmig del no-res, envoltada de neu i tranquil·litat, de nit. Una de les sales està a 100ºC. Allà, t’hi estàs una estoneta, et fas fuetejar tot el cos amb branques per tal que la sang et circuli bé, i… corrents cap a fora a tirar-se a la neu!!! A -25!!

ImageTotal, canvi de temperatura: 125º de diferència! Una passada, una pujada d’adrenalina!! Cal repetir-ho!!

 

Com ja he dit, 12/12/12.. un dia per a recordar! 🙂 M’encanta Sibèria!

Image

Усть-Орда i l’art buriat contemporani (Ust-Orda)

Quantes coses per explicar! Quantes emocions! No sé ni per on començar. Bé, sí: pel principi.

Ahir vem anar a Ust-Orda, la capital del districte buriat de la província d’Irkutsk. En primer lloc, vem anar a veure el museu etnogràfic dels buriats, on ens van fer una visita guiada (i jo, vaig haver de fer d’intèrpret tota l’estona, perquè anava amb un grup de gent de la tele que venien de Madrid, ja us ho explicaré un altre dia :P). Després de mitja hora d’estrés, havent de traduir paraules impossibles sobre la ramaderia buriata, el nomadisme i els tipus de teles i materials que utilitzaven els seus avantpassats, ens va venir a recollir el Sasha, un buriat d’uns 30 anys, per endur-se’ns a casa seva de visita. Una vegada allà, ens va rebre la seva mare, l’Angelika. Tots dos són artistes: ella es dedica al disseny de moda ètnica, i ell, al de joies ètniques. Són artistes força reconeguts a Rússia (especialment ella). De fet, allò no és realment casa seva, perquè ella viu a Irkutsk i ell a Sant Petersburg, però hi tenen una casa-taller on tenen tot l’espai que necessiten per tal de treballar. A la casa també hi havia la Liuda, una aprenent de l’Angelika, molt maca i somrient. Ens van estar explicant com treballant la pell d’animal, principalment de vaca i de cavall, i el crin.

 Image

Després el Sasha ens va ensenyar les seves joies, algunes realment espectaculars i molt boniques. Són joies de tipus ètniques, per a concerts i exposicions… perquè realment pesen massa com per a dur-les com si res pel carrer (a part, que són realment vistoses), però estan fetes seguint l’estil en què es vestien abans les buriates, seguint les tradicions.

 Image

Image

 

 

 

 

Una vegada ens van haver ensenyat les obres, ens van ensenyar la casa: des de crin penjat pertot,

 

 

 

 

Image

 

 

… a ossos d’animals a cada porta (fins i tot una urpa d’un os a la porta d’entrada, per tal que no entrin els mals esperits),

 

 

Image

 

 

 

 

 

… i els animalons al jardí: gossos, porquets i gallines.

 

 

 

Després vem entrar a menjar: un menú com Déu mana, amb plats i plats. Realment era una barreja de dolç i salat, amb postres, sopa, carn de cavall, melmelades diverses, amanida de col congelada (!) i nabius també congelats amb sucre (una delícia!), i com no, fetge i greix de cavall. 100% buriat (i siberià).

Image

Després vem passar a fer un brindis amb el vodka. Aquesta vegada, amb un ritual una mica curiós. Els buriats de l’oest del Baikal són xamanistes, és a dir, que creuen en els esperits, són animistes. L’Angelika ens va explicar que, com que el vodka acostuma a portar males energies, s’ha de purificar. Així que el primer rajolí de l’ampolla s’ha de purificar abocant-lo a unes herbes que cremava (en un potet molt petit). Després, va demanar al seu fill que ens servís (sempre ha de ser un home, segons la tradició), i ens va explicar que s’ha de posar el dit anular a dins del got (sucar-lo una mica, vaja) i després tocar la taula amb el mateix dit (ella ens va posar una mica de vodka al front de cadascú, com fem nosaltres quan vessem cava). En un moment donat, l’Angelika es va aixecar a fer un altre ritual: alimentar els esperits, els seus avantpassats. Ens va dir que ho feia cada dia. Primer de tot es va posar una gorra (és imprescindible cobrir-se el cap per al ritual) i va posar uns bols amb diferents begudes: un amb aigua, un amb llet i un amb vodka. Hi va encendre unes espelmetes al voltant, perquè els esperits s’alimenten del fum, no pas de coses materials. Després ho va agafar i va sortir a fora i ho va llençar fent una mena de cercle. Un cop fet això… a menjar i beure més! Així ens vem acomiadar d’aquesta família buriata tan interessant i amable. Un dia perfecte. Cada dia s’aprenen coses i et sorprenen.

Demà seguiré amb les aventures d’avui… per un dia ja és suficient! 

Coses que em sorprenen…

Si hagués de fer una llista que totes i de cada una de les coses que em sorprenen de Rússia, realment seria força llarga. És veient les coses que et sorprenen, que et criden l’atenció, que t’adones realment de com ets, de com la cultura pròpia et marca i fins a quin punt t’influencia. No podem evitar dur aquesta part de nosaltres allà on anem, per molt que canviem, que ens adaptem, que vulguem entendre una altra cultura (i que ho acabem fent), no podem evitar jutjar-la des del nostre punt de vista personal. No crec que sigui res dolent, simplement és el que és i hem d’aprendre a que aquesta crítica sigui constructiva, que ens serveixi per a conèixer-nos millor i a saber què volem i què podem canviar de la nostra concepció del món.

De fet, que una cosa et sorprengui o et cridi l’atenció no té perquè ser perquè disti molt del que podem trobar a casa nostra, de vegades és simplement el context, el fet de ser a l’exterior que fa que estiguis més atent al que t’envolta, que visquis més la vida des de la mateixa perspectiva que l’espectador que va a veure una obra de teatre. Quan som a casa, vivim, no observem, ni ens adonem d’allò que ens és proper i familiar. Almenys no en el grau que ho fem quan som fora. És evident que el medi condiciona: viure a Sibèria no és el mateix que viure a Barcelona, ni molt menys.

Image

 Doncs bé, us explicaré quines són les coses que trobo curioses de Sibèria (moltes d’elles podrien ser aplicables a tot Rússia) des de la meva perspectiva personal, com a barcelonina (-semi-terrassenca), catalana i, fins i tot, europea (que a Sibèria té la seva importància, ja que es refereixen als europeus com a un sol bloc, cosa del tot comprensible). 

Tenint en compte que estic a Sibèria, és fàcil d’imaginar-se que, degut al fred de fama i reputació internacional, la gent s’abriga molt. Cert. No obstant això, no del tot com m’esperava jo. Sense anar més lluny, aquesta tarda a -27ºC he vist una noia passejant amb mitges. La primera cosa que m’ha passat pel cap: està boja! Tot i que aquesta idea la segueixo tenint, després he pensat que la gent aquí està més bregada i, com tothom arreu del món, de tant en tant les noies es volen posar faldilla. Seguim parlant de les noies siberianes, doncs. Imagineu-vos el panorama: una mitjana de 25ºC, els carrers plens de neu, fang i gel (has de vigilar de no relliscar i trencar-te una cama!). Tenint en compte que estar al carrer no és especialment agradable, normalment procures moure’t a una velocitat relativament ràpida. I la meva pregunta diària és: per què es posen talons?????? No hi ha dia que no vegi noies amb talons de tots tipus, mides i colors. Divines van (no totes!), però no entenc com ho poden trobar pràctic. Per presumir s’ha de patir, diuen.

ImageFa uns dies que crec haver descobert el perquè de les famoses trenes russes (o eslaves). Certament, amb tant barret-bufanda-caputxa-mil-jerseis-i-d’altres que has de dur pel fred, el cabell queda al més pur estil afro, completament esbojarrat,  ple de nusos i impossible de domar. Com solucionar-ho i anar sempre perfectament pentinada? La solució: TRENES! Impecable 24h al dia!

Image

Si seguim parlant de les aparences o de la manera de vestir, he de dir que em sorprèn moltíssim una cosa: gent que duu shapkes que no els hi tapen les orelles! Algú m’explica com es pot anar amb les orelles nues al vent siberià?

Un altra cosa que em crida l’atenció és els contrastos de roba: gent vestida com si anés a esquiar, d’altres com si anessin al Liceu (¡pieles por todo lo alto!) i d’altres com si anessin a fer una paella al port de Barcelona en plena primavera.

Us preguntareu com són els siberians. Sorprenentment (almenys a mi em va sorprendre), la gran majoria té els ulls foscos. Sí que és veritat que hi ha molt ros-amb-ulls-blaus, però deuen ser menys de la meitat. Trets asiàtics per tot arreu! M’encanta la diversitat cultural que hi ha aquí. És difícil trobar algú que no sigui barreja de diverses nacionalitats: buriats, iacuts, mongols, tadjiks, lituans, polonesos… Un mosaic cultural en tota regla.

Passem a la universitat. A l’entrada hi ha un guarda-roba (gratuït) on pots deixar la jaqueta. És altament recomanable deixar-la allà, perquè si la dus a sobre (tant posada com a la mà) no et deixen entrar ni al menjador, ni a la biblioteca, ni a la sala d’estudi!! L’altre dia vaig anar a tornar un llibre a la biblioteca, el vaig deixar  sobre el taulell i la noia es va limitar a dir-me: portes la jaqueta, no te’l puc acceptar (!!!). Un altre món. Parlant de la biblioteca. Sabeu que a les biblioteques universitàries russes no tens accés directe als llibres? Per a saber quin llibre et vols endur, has de dirigir-te a una espècie d’armari ple de calaixets amb cartellets, classificats per temes i buscar fitxa per fitxa quin llibre vols. Després, ho escrius en uns paperets que tenen en uns pots, i ho poses al potet de les demandes. Al cap d’una hora, hi tornes i veus si el tenen o t’han denegat la demanda pel motiu que sigui (no patiu, us l’escriuen a baix de tot del paper!). Pràctic, no?

Aquest any tinc una profe força soviètica. Monyo repentinat, faldilla de “tubu” i camises amb volants, sabates de taló punxegudes, ratlla cap amunt ben igual als dos ulls i llavis perfectament delimitats amb llapis. No somriu, no mira fixament, no duu papers ni apunts. Quan arriba se sent un crit gairebé unànime entre els alumnes: “Здравствуйте!” (“hola” de manera formal). Ella obre la porta (fins al moment tancada amb clau) i recula per deixar entrar als alumnes. Tothom tria els seus llocs i quan tothom ja està llest, ella entra i tots es posen dempeus. Ella els torna el formal “Здравствуйте!” i els ordena seure de nou. La classe ja pot començar. Un fenomen que no creia haver de viure.

Seguim amb el transport. Per la localització de Sibèria en el mapa mundial, podem trobar cotxes de tot arreu. Problema? Uns tenen els volants a l’esquerre, d’altres a la dreta. Si hi trobeu alguna pega per la conducció, és que no teniu esperit siberià. Tramvies, troleibusos, cotxes, autobusos, marshrutkes i autocars conviuen en les calçades (incloent-hi les vies pels tramvies!) com si d’una pista d’autos de xocs es tractés. Cop de volant a la dret, cop de volant a l’esquerra. I si pateixes és perquè vols! Només has de pensar que ets en un videojoc i aprendre a no mirar-tho…

Per cert, si agafeu l’autobús, ja us podeu conèixer bé la ciutat, o posar-vos ben al davant, perquè els vidres estan 100% congelats i no es veu absolutament res!!

Image

Realment els autobusos donen molt de si. Sabeu on els compren? A Corea. I com ho sé? Doncs perquè no els hi treuen cap dels cartells escrits en coreà! Així que cada dia, quan vaig a la universitat, veig rutes d’autobús en coreà (sí, sí, al costat de la porta amb mapes de recorregut i tot!), anuncis en coreà (boníssims!), cartells d’entrar i sortida, on es troba l’extintor i la farmaciola (em pregunto si de veritat en tindran…) i fins i tot les destinacions escrites a fora (cosa força curiosa quan estàs al carrer esperant l’autobús 16k que teòricament et porta a casa i veus que la destinació podria ser a Corea…).

Image

Per moltes vegades que vagi o visqui a Rússia, crec que no m’acostumaré mai a les cues russes. Això d’estar comprant un bitllet de tren i tenir algú literalment enganxat al darrere, tocant-te l’esquena (per no dir una altra cosa), traient el cap per sobre la teva espatlla per tal de comprovar quan et queda… no sé com dir-ho.. però m’és desagradable.

Image

L’altre dia, mentre esperava un tren, vaig veure una escena que em costarà d’oblidar. Estava asseguda en un banc de l’estació i davant meu tenia una cua (des d’on era jo, la veia sencera, ja que quedava de costat per a mi, veient així els perfils de la gent). A l’estació hi havia una senyora que es dedicava a netejar el terra (fregant-lo amb un drap brutíssim, enganxat al final d’un pal de fusta). Primer, va venir cap a mi i em va fer aixecar els peus, per tal de fregar la zona on era jo (que dius, ara quan abaixi els peus ho tornaré a embrutar!!!). Poc a poc, es va anar acostant a la zona de la cua, fins que va decidir que ja era hora de netejar la zona on esperava la gent, així que els va fer-se moure a tots dues passes per a fregar, i després els va fer tornar al lloc i va haver de tornar a fregar la zona on els havia desplaçat… Una pèrdua de temps total…. És força comú, això que et freguin (literalment) els peus. Em sol passar al supermercat. Estar tranquil·lament a la zona de les conserves intentant desxifrar els noms dels productes i comparant-ne els preus, i que se t’acosti una bona dona i et passi un drap brut per les sabates perquè no has tingut l’amabilitat d’apartar-te (potser perquè amb tanta concentració ni l’havies vist…).

Image

              (sí sí, a la discoteca també!!!!!)

 

 

En fi. Un món apart.

(P.D: com podeu veure, no totes les fotos són meves)

 

Un lloc màgic

Image

El silenci m’acompanya.

Dalt d’un penya-segat, la immensitat del llac m’aclapara.

 

La solitud i la tranquil·litat m’agafen la mà,

No sento tristesa.

 

Respiro lleugera, com feia temps que no ho feia.

Que n’és de fàcil oblidar els records tristos

I carregar-me d’energia positiva!

Sembla mentida.

 

El temps s’atura al meu voltant,

I vull que no es bellugui. Mai.

 

Em sento petita, insignificant,

Però m’agrada.

La natura em guia, m’ensenya que la vida és plena de futileses.

 

Música, mar, arbres, pedres i ocells.

No cal res més per a ser feliç.

 

Image 

(Octubre 2012, Illa Ol’khon)

Cultura: converses, art, llibres

Image

L’altre dia vaig quedar amb el president del Centre de les cultures dels pobles natius de l’àrea del Baikal (http://www.bur-culture.ru/) i no sabria ben bé com definir-ho, però va ser un dia… curiós. Es tracta d’un home amb una veu força castigada, cosa que complica molt les coses quan et parlen en rus i per telèfon… Després d’un parell de converses telefòniques, vaig aconseguir posar-m’hi d’acord i deduir el nom del carrer (apuntant el que creia que em va dir i buscant-ho després al mapa per internet…). Vaig esbrinar quins autobusos podia agafar i a les 12h del migdia del dijous vaig plantar-hi. Un cop vaig baixar de l’autobús, vaig trucar-li de nou. Tot seguint les seves indicacions, vaig dirigir-me cap a una casa de fusta verda que quedava a la meva dreta. Un cop hi vaig arribar, vaig veure que es tractava d’un hospital. Amb una actitud força escèptica, hi vaig entrar (jo havia d’anar al segon pis). Un cop dins una senyora bastant desagradable em va cridar que per entrar m’havia de posar unes bosses de plàstic a les sabates (cosa que té sentit, tenint en compte que amb la neu, s’empastifa tot). Molt amablement, li vaig demanar d’on les treia, i em va dir que les pagués. Per assegurar-me que estava en el lloc correcte, vaig preguntar si el segon pis també era part de l’hospital, i vaig tenir una ganyota per resposta. Així que vaig comprar les bosses al mòdic preu de 5 rubles i vaig començar a pujar. Mentre pujava, el senyor Badmajab Erdynèievitx (un nom molt buriat) em va cridar, i em va dir que si no sabia que ell era cirurgià, que l’associació era tan sols la segona feina. La meva cara de sorpresa va semblar fer-li gràcia, i em va fer entrar al seu despatx. Després d’explicar-me la seva visió de la situació sobre la concepció dels filòlegs de l’aprenentatge d’idiomes (o almenys de la concepció que ell creu que tenen) em va dir que m’esperés una hora i em duia al Centre en qüestió. Em va proposar d’anar a seguir la classe amb un grup d’interns de cirurgia… cosa que molt ràpidament vaig rebutjar, per por que em dugués a veure coses extremadament desagradables (a més, no havia dinat…).

De la conversa que vem tenir sobre l’aprenentatge de la llengua materna, m’agradaria comentar una frase que em va fer riure molt, sobre el que li diu a la gent que comenta que entén el seu propi idioma, però no el parla. Em va dir: “Saps què els hi dic? Que el meu gos també entén el buriat, però tampoc no el parla!!”. Simplement, sublim.

Una vegada arribats al centre, l’home va decidir parlar-me només en buriat… Us podeu imaginar la meva cara. Les dones que hi havia allà van riure, i una d’elles es va posar a parlar-me en alemany… el que no passi a Rússia… I jo com una bleda allà mirant-los. Una d’elles va decidir regalar-me una guia de conversa Rus-Buriat, molt amable, però vaig entendre la indirecta.

Image

Després, em van oferir te, l’home va marxar i em vaig quedar allà xerrant amb aquelles dones i esbrinant coses sobre la llengua i la cultura buriates. Em van tenir allà fins les 18h!!! I sense haver dinat! Va ser molt interessant i em van regalar força llibres: un de poesia buriata (amb traduccions al rus), un de la història secreta dels buriats, un sobre l’illa d’Ol’khon, i pamflets diversos, juntament amb un calendari d’art buriat.

ImageVaig aprendre moltíssimes coses sobre la cultura buriata. Dia esgotador mentalment. Costa voler retenir tantes coses…Image