თბილისი – Tbilisi: vida a la capital

Ja fa un parell de setmanes que som a Tbilisi (თბილისი), la capital de Geòrgia (o en georgià, Sakartvelo – საქართველო).

Tbilisi és una ciutat de mida mitjana amb uns 1,1 milions d’habitants. Una mida maca per a viure-hi i moure’s sense atabalar-se massa, i suficientment gran com per a què hi passin coses interessants. Mercats, esglésies, restaurants, cafeteries i cotxes. Molts cotxes. A jutjar per la quantitat de cotxes, autobusos i marshrutkes (furgonetes-autobús), diria que la ciutat té almenys 5 milions d’habitants. A Tbilisi tothom té cotxe. Cotxes amunt, cotxes avall, clàxons sonant dia i nit i trànsit. Molt trànsit.

És impossible travessar els carrers. La majoria dels carrers de la ciutat són gegants, amb 3 carrils per banda (que de vegades, degut a la conducció temerària dels georgians es converteixen en 4 o 5!). Per tal de travessar s’han de buscar passos subterranis. He de reconèixer que de vegades em desespera una mica el fet de voler creuar i no trobar cap pas subterrani fins al cap de 500 metres. Tot i així, quan els trobes són força entretinguts. Hi ha mil botiguetes: roba, sabates, ocasionalment un home assegut venent llibres de l’època soviètica o una iaiona venent pomes i tomàquets, vestida al més pur estil castanyera. Ah! I una cosa que no falla: olor de crispetes!! Els carrers van plens de maquinetes que fan crispetes i la gent en menja sense parar! Almenys fa bona olor…

El fet que hi hagi tants cotxes fa pensar que agafar el metro hauria de ser relativament tranquil. Error. Agafar el metro és un infern! A l’hora punta no es pot agafar. No sé si heu vist mai vídeos de com funciona el tren al Japó: hi ha senyors que la seva feina és empènyer gent perquè tothom pugui caber dins dels vagons. Doncs així. En aquest cas, però, és la gent mateixa qui empeny. L’altre dia, en sortir de la feina vaig agafar el metro. No m’ho podia ni creure: tenia el colze d’una senyora clavat a les costelles, la bufanda se’m va enganxar al bolso d’una altra senyora que va moure’s una mica més enllà i un braç ben enganxat al cul. I jo, sense poder ni moure’m ni dir res!! I no us explico la calor que feia. Això sí, tot i la velocitat del metro i les frenades de campionat, no vaig caure! L’alternativa és agafar l’autobús, però el trànsit a segons quines hores és mortal. Perquè us en feu a la idea, l’altre dia vem trigar 25 minuts per a fer 4 carrers (no quatre com a expressió, 1, 2, 3 i 4!!!!). En fi, he decidit que arribo més tard a la feina i plego més tard (cosa que fa tothom allà on treballo) i així m’estalvio l’infern.

A Tbilisi tot em recorda a Rússia però tot té un toc modern que el distingeix. Per exemple, els autobusos i les marshrutkes són del mateix estil que a Rússia, però a les parades hi ha una pantalla amb la direcció i els horaris actualitzats dels autobusos (a Rússia això no passa). Una altra diferència és que hi ha màquines dins els autobusos per a pagar i no cal que passis els diners per tot l’autobús fins que arribi al conductor (tot i que la gent passa el moneder per demanar que el passin per la maquineta!!!).

Tot és d’estil antic, però alhora és modern. És important destacar que hi ha wifi gratis per tota la ciutat (la xarxa es diu “Tbilisi loves you”)!! Un detall força curiós és que a cada carrer hi ha una maquineta/caixer on pots pagar des de la factura del telèfon, la de l’electricitat, carregar la tarja de metro o fins i tot fer apostes!!! No deixen de sorprendre’m… però val a dir que és molt pràctic!

Cada dia tenim un temps diferent: avui pluja, demà sol i caloreta… El sol escalfa força, però quan ho hi és el fred se’t posa a les entranyes. L’aire és força fresc, però és un aire net d’hivern i agradable…. passejar pels carrers pintorescos de Tbilisi amb aire fresquet i els colors de tardor és un plaer. Hi ha portes amb molt d’encant, i els edificis són molt bonics (i si els renovessin serien preciosos!).

És una ciutat amb encant on ve de gust perdre’s pels carrerons. El centre històric (Dzveli Tbilisi – ძველი თბილისი) no té res a veure amb altres barris. On treballo jo, per exemple, al barri de Saburtalo – საბურთალო, gairebé tot són edificis d’estil soviètic amb moltes i moltes botigues. Per cert, als edificis molt alts per a fer servir l’ascensor has de posar 20 o 50 tetris (0,20 o 0,50 laris) perquè funcionin. I si ets veí… doncs també! Increïble….

Hem decidit viure al centre històric, a peu de muntanya, on els carrerons tenen carisma i caràcter (i no hem de pagar per utilitzar el nostre ascensor!).

Tbilisi és fàcil i no es fa estrany. De seguida se m’ha fet com estar a casa. Això sí, amb un idioma una mica curiós i difícil de llegir!!

Sakartvelo – Primeres impressions

Sant tornem-hi. Tornar a començar. Ciutat nova, país nou, llengua nova, cultura nova, paisatge lleugerament familiar, però nou també.

Vaig arribar a Tbilisi diumenge a la tarda. Per sorpresa meva, l’aeroport és perfecte. Petit però eficient, modern i amb totes les comoditats que es puguin desitjar. Anem a buscar un taxi (teòricament el preu és fix, 25 laris), tothom parla rus, així que m’hi puc entendre. Diu que 50 laris. Ja hi som. No. Taxista número 2 diu que 30. Li dic que 25. Li sembla bé. Quan pugem al taxi ens diu que un altre senyor puja perquè va una mica més enllà d’on anem nosaltres. D’acord. Som-hi, doncs.

Cel clar, el Caucas imponent com a fons, ben nevat. El taxista té tot d’icones de sants ortodoxes al taxi, em resulta familiar. Com he trobat a faltar aquestes muntanyes i la seva omnipresència. Aquest cop en veig la cara sud, però, tot i que és igual d’espectacular. El taxista s’endinsa en el caos de la ciutat, es veu que és la festa de la capital, i georgians de tots els racons es reuneixen per tal de celebrar-ho, tot bevent vi i menjant shashlyk i khachapuri (un altre dia ja parlaré de menjars, no patiu!). La conducció no em sorprèn, però m’atabala una mica: la meitat dels cotxes tenen el volant a l’esquerra, l’altra meitat a la dreta (es veu que surt més barat el cotxe…), però es condueix pel cantó dret. Arribem al destí desitjat. El conductor fa broma que jo, la noia, ajudi a treure les maletes del maleter i el George – que truca per telèfon a la que ens lloga el pis, no. Em pregunta si estem casats i en respondre-li que no, em diu que no m’hi casi, tot petant-se de riure.

La Natàlia, un russa que viu a Tbilisi, arriba i ens diu que el pis que em llogat és al 7è pis. Hi ha ascensor. Hi pugem i tant bon punt premem el botó número 7, la llum s’apaga i ens quedem encallats sense poder sortir. Bon començament! Després que la Natàlia truqui al seu pare i el pare faci nosébenbéquè, torna la llum (jo aprofito per sortir corrent i dic que pujo a peu!) i l’ascensor es posa en marxa.

El pis és fantàstic, el balcó em té el cor robat….

Sortim a passejar pel centre. Una amiga meva de Pyatigorsk, la Liuba, és aquí de visita, així que quedem a la plaça principal per anar a fer el got. És aquí amb uns amics, dos d’ells –el Beka i el Guiorgui, de la mateixa capital, així que aprofitem per interrogar-los sobre Geòrgia!! Demanem vi georgià i el Beka ens comença a explicar les mil i una històries sobre el seu país, del qual n’està clarament orgullós.

Brindem per la trobada.

Segons ell, als georgians els hi encanta parlar de la seva terra i els hi encanta explicar perquè és la millor del món: són els europeus més antics, el seu alfabet i el seu idioma són dels més antics del món, el vi va néixer a Geòrgia fa més de 8000 anys… En un moment donat, aprofita per fer un incís i dir que els georgians exageren sempre i que no te’ls pots creure.

Seguim brindant: ara pels nostres països d’origen.

Xerrant, xerrant, ens expliquen els problemes del govern de Saakhashvili, els del Somni Georgià que governa ara, els problemes d’atur, la situació amb Rússia…

Brindem per la nostra salut.

El Beka ens diu tots els llocs que hem de visitar a Geòrgia. Ens hi vol portar. La famosa hospitalitat georgiana sembla ser verídica.

Brindem per les noies de la taula.

Ara toca religió. La importància de la religió ortodoxa i el rol del patriarca. Sembla ser que és potser la persona de més influència a Geòrgia, tothom l’admira i l’escolta.

Brindem per no sé què. Brindem i brindem…

És hora d’anar a dormir. Evidentment, el Beka ens acompanya a casa en cotxe.

 

 

Primer dia, ple d’experiències i primeres impressions. Viatjar és simplement fantàstic.