Тальцы и Листвянка

Un altre cap de setmana i una altre excursió. 

Enmig de la taiga siberiana i rodejat de bedolls i de neu, amb un sol que ens ha acompanya tot el camí, hem anat a veure un museu a l’aire lliure a uns 20km del llac Baikal.

Es tracta d’un complex arquitectònic-etnogràfic que va ser creat el 1969. Ve a ser una reproducció de l’arquitectura siberiana i, alhora, una representació de les maneres de viure de les minories ètniques que estan històricament lligades a la regió del Baikal: els russos, els buriats, els evenks i els tofalars. Així doncs, us explicaré una mica qui són aquestes minories (a grosso modo). A la regió del Baikal també hi viuen altres minories com els tàrtars, els ucraïnesos, etc., però no es consideren minories autòctones, així que ni estan representades al museu etnològic, ni us en parlaré avui.

Els russos no van arribar a Sibèria fins a mitjans dels s. XVI, i van anar conquerint aquest vast territori poc a poc. Així per exemple, Irkutsk no fou fundada fins al 1661. De manera que, tot i que ja hi havien anat arribant expedicions de russos i cosacs, abans en aquestes terres hi vivien solament tribus que avui dia constitueixen una important minoria.

Els buriats constitueixen la minoria ètnica més gran de Rússia, se’n comptabilitza uns 370.000. Estan distribuïts entre l’oest i l’est del llac Baikal, és a dir, entre la província d’Irkutsk, la província de Txità i la República de Buriàtia (totes tres regions formen part de la federació de Rússia). Aquests tres territoris van ser separats el 1937 per ordre de Stalin, com a càstig i per tal d’evitar una força nacionalista important, perquè la intelligentsiia  buriata promovia el panmongolisme i això no agradava al règim soviètic. Tanmateix, també hi ha altres buriats que viuen al nord de Mongòlia i també a la Xina.

Malgrat el fet que tots parlen la llengua buriata, els diferents dialectes existents són tan diferents que fa que la gent de diferents regions es comuniquin entre ells en rus, per tal d’entendre’s millor (a part de per evitar mofes diverses). A l’est del Baikal, però, la llengua es manté més viva perquè es protegeix més des del govern local de la República de Buriàtia (que té més interès que no pas la província d’Irkutsk en temes que incumbeixen els buriats). Segons l’UNESCO, el buriat de la regió Transbaikal (est del Baikal) està en perill d’extinció, mentre que el de Cisbaikal (oest) es troba seriosament en perill d’extinció (http://www.unesco.org/culture/languages-atlas/index.php?hl=en&page=atlasmap&lid=507). El buriat forma part de la família de les llengües mongòliques, que és un subgrup de la família de llengües altaiques.

Per aquells qui no ho sàpiguen, la meva tesina es basa en un estudi sociolingüístic sobre la situació de la llengua buriata a la província d’Irktusk, per això m’enrotllo :P.

Seguim, però, amb les altres minories.

En segon lloc, trobem els evenks. Es tracta d’una minoria ètnica nòmada que viu fonamentalment de la cria de rens. Viuen en general, escampats per tot Sibèria, sobretot a les regions de Tyumen’, Tomsk, Krasnoyarsk, Txità, Irkutsk, Buriàtia, Iacútia i la zona de l’Amur, i també al nord-oest de la Xina, així com a Mongòlia i Manxúria. Segons els últims censos publicats en queden uns 30.000. Molts s’han anat assimilant a d’altres cultures: la russa, la buriata, la iacut… La seva llengua pertany a la família de llengües manxú-tungús, que també és un subgrup de les llengües altaiques.

Ja per últim, els tofalars (o tubalars, o tofa). Viuen a la regió de les muntanyes Saian, al sud-oest d’Irkutsk, i actualment n’hi ha menys de 700. La llengua, que forma part del grup de llengües turqueses, també de la família de llengües altaiques, es considera pràcticament extinta. El fet que viuen aïllats a les muntanyes complica l’aprenentatge de l’idioma, ja que degut a la falta de recursos, normalment els nens marxen a les ciutats en internats per tal de poder estudiar, on només aprenen rus. Si algú té més interès en saber el perquè de la pèrdua de l’idioma i de la cultura, aquí teniu una web interessant: http://web.archive.org/web/20051220142039/http://sapir.ling.yale.edu/~ASLEP/Tofa%20report.html

Doncs bé, després de visitar aquest preciós museu i de reflexionar sobre la diversitat cultural de Rússia, hem anat a menjar òmul (el peix del Baikal) al poblet de Listvianka. Realment, aquest poblet no té res d’interessant, tret d’unes espectaculars vistes al Baikal i un mercat on gairebé només hi venen òmul.

Ara bé, és l’opció ràpida i fàcil per a menjar peix fresc i relaxar-se veient un llac que sembla un mar (això sí, d’aigua dolça!), perquè està a una horeta d’Irkutsk. 

Ункурлик (Unkurlik)

Quin cap de setmana!! Dissabte al matí ens vem reunir uns quants amics per anar a passar el cap de setmana en un poblet buriat situat a la regió de Nukutsk, dins de l’antic Okrug Autònom d’Ust-Ordinskij, a l’oblast’ d’Irkutsk. Així doncs, estem parlant d’un poblet d’uns 200 habitants perdut en la immensitat de Sibèria.

Després de 5h de tren, durant les quals vem gaudir d’una de les postes de sol més espectaculars que he vist, vem arribar a un poble anomenat Zalari. Allà ens esperaven la “tieta Sveta” i la “tieta Liuba” (de fet, només la tieta Sveta era realment tieta de la meva amiga, la Gallia, l’altre era la seva veïna i amiga íntima). Vem arribar cap al tard, vem pujar a la furgoneta (els nois pujats al maleter) i vem anar a buscar la Baba Tamara (l’àvia, mare de la Sveta), una senyora de vuitanta anys, molt entranyable. 

Així doncs, ens vem dirigir a casa de la tieta Sveta, on ens esperava el seu marit, l’oncle Pasha, una altra amiga, la Mariya, i una taula plena d’exquisideses buriates: carn de cavall, intestí de cavall, salo (greix de porc amb espècies), smetana casolana, kotletes (pilotes de carn), llengua seca, salamat (smetana amb farina, va ser el millor plat amb diferència!) i, el més important, el vodka fet a casa (samagón)! 

Evidenment, al llarg del vespre i a mesura que s’anaven acabant els plats, n’anaven venint més… el que no va faltar ni un sol moment va ser el vodka! En total: 6 ampolles!!!!!!!!!!!! Increïble.. jo no m’ho podia creure…. Per a aquells qui no han anat mai a Rússia, us diré que és una falta de respecte, i s’ho prenen molt malament si dius que no en vols… Així que ja us podeu imaginar com va acabar la nit… 

L’estrella principal va ser la Baba Tamara. Va cantar, ballar i fins i tot va parlar en anglès! La seva frase estelar va ser: “Money, money, в кармани!” (money, money, a la butxaca!)

 

Mentrestant, jo vaig aprofitar per anar esbrinant coses sobre la llengua buriata a l’oblast’ d’Irkutsk (que és en el que es centra la meva tesina). Tal i com em temia, ni els avis gairebé no el parlen. La cultura buriata s’està assimilant a la russa. La gent l’entén però ja no la consideren ni la seva llengua materna, tot i que sí que la consideren com a identitària. La seva cultura es limita a cançons, vestits i llegendes que venen lligades al xamanisme, que és la religió dels buriats de l’est. Malauradament, se sent una folklorització de la cultura i és veritablement una llàstima, perquè cada cultura és una manera diferent de veure i entendre el món.

Malgrat la tristesa que això em va provocar, la festa no va parar, i el vodka tampoc! Si hi ha alguna cosa que caracteritza els buriats, és la seva hospitalitat. No només ens van acollir com si fóssim la seva pròpia família, sino que també ens van fer regals. Va ser una vetllada perfecta, amb una gent magnífica.

 

Poc a poc, ens en vem anar a dormir (a ritmes diferents, segons “l’aguante” del personal). A mi, em va tocar ajudar a la tieta Sveta a organitzar els llits de tots (perquè ningú s’aguantava dempeus!) i a sobre, vaig haver de dormir al terra…. En fi! al cap de 6 horetes, ens va tocar llevar-nos. Quin desastre! Quin mal de panxa, i de cap i de tot! i a sobre a -27ºC!!!! Ens vem posar a “esmorzar”. Jo no tenia ni gana. Molt amablement, ens van oferir un te amb llet i la tieta Sveta… ens va treure una ampolla de vodka i salo (recordeu? és greix de porc!!)!!!! Jo creia que em moria! I tant panxa, es va prendre un “xupito”!! Quina gent, aquest siberians! Després d’això, va arribar el Matvej, el fill de la Sveta i ens va portar a donar un volt. Va creure adient dur-nos a veure com mataven una vaca. Per sort, vem arribar-hi quan la vaca ja era morta, i vem veure “només” com li treien la pell i l’estómac! Hi havia 3 homes allà enfeinats. Només un d’ells em va dir el nom: Oleg. Com no, tenien un plat de salo, carn de cavall i una ampolla de vodka per a treballar!!!! I em van fer beure una mica… uff………

 

Tot i que la idea de veure la vaca en aquelles condicions no em va acabar de convèncer, em va agradar poder ser allà rodejada de buriats, enmig de Sibèria, sentint les seves converses, veient com viuen. Molt autèntic tot! 

 

Després, vem fer un tomb pel poble en cotxe, fins i tot vem sortir del poble per a poder-lo veure amb perspectiva. Blanc i blau! Quina meravella de paisatge! Així és el record que en tinc: blanc de la neu i blau del cel. Preciós. Pel camí vem veure uns nois que intentaven domar un cavall salvatge, uns altres que duien un cavall mort en un trineu (i que deixaven un rajolinet de sang per tot el camí), una senyora que duia una gerra d’aigua gegant en un trineu, un home a cavall a velocitats inhumanes, vem anar a veure on tenen tots els cavalls… tot molt… com dir-ho… molt siberià!

 

Una vegada finalitzat el nostre tour, vem tornar a “casa” per tal de recollir les bosses. Abans, però, uns quants van decidir revolcar-se per la neu en banyador!! Diuen que va bé per la salut. Jo, per si de cas, no ho vaig provar. Potser la propera vegada. Qui sap. Després d’això, el Matvej ens va dur de tornada a l’estació de Zalari, per tal d’agafar el tren cap a Irkutsk. 

Un cap de setmana al més pur estil buriat. Una aventura més per a recordar.