Un lloc màgic

El silenci m’acompanya.

Dalt d’un penya-segat, la immensitat del llac m’aclapara.

 

La solitud i la tranquil·litat m’agafen la mà,

No sento tristesa.

 

Respiro lleugera, com feia temps que no ho feia.

Que n’és de fàcil oblidar els records tristos

I carregar-me d’energia positiva!

Sembla mentida.

 

El temps s’atura al meu voltant,

I vull que no es bellugui. Mai.

 

Em sento petita, insignificant,

Però m’agrada.

La natura em guia, m’ensenya que la vida és plena de futileses.

 

Música, mar, arbres, pedres i ocells.

No cal res més per a ser feliç.

 

 

(Octubre 2012, Illa Ol’khon)

Cultura: converses, art, llibres

L’altre dia vaig quedar amb el president del Centre de les cultures dels pobles natius de l’àrea del Baikal (http://www.bur-culture.ru/) i no sabria ben bé com definir-ho, però va ser un dia… curiós. Es tracta d’un home amb una veu força castigada, cosa que complica molt les coses quan et parlen en rus i per telèfon… Després d’un parell de converses telefòniques, vaig aconseguir posar-m’hi d’acord i deduir el nom del carrer (apuntant el que creia que em va dir i buscant-ho després al mapa per internet…). Vaig esbrinar quins autobusos podia agafar i a les 12h del migdia del dijous vaig plantar-hi. Un cop vaig baixar de l’autobús, vaig trucar-li de nou. Tot seguint les seves indicacions, vaig dirigir-me cap a una casa de fusta verda que quedava a la meva dreta. Un cop hi vaig arribar, vaig veure que es tractava d’un hospital. Amb una actitud força escèptica, hi vaig entrar (jo havia d’anar al segon pis). Un cop dins una senyora bastant desagradable em va cridar que per entrar m’havia de posar unes bosses de plàstic a les sabates (cosa que té sentit, tenint en compte que amb la neu, s’empastifa tot). Molt amablement, li vaig demanar d’on les treia, i em va dir que les pagués. Per assegurar-me que estava en el lloc correcte, vaig preguntar si el segon pis també era part de l’hospital, i vaig tenir una ganyota per resposta. Així que vaig comprar les bosses al mòdic preu de 5 rubles i vaig començar a pujar. Mentre pujava, el senyor Badmajab Erdynèievitx (un nom molt buriat) em va cridar, i em va dir que si no sabia que ell era cirurgià, que l’associació era tan sols la segona feina. La meva cara de sorpresa va semblar fer-li gràcia, i em va fer entrar al seu despatx. Després d’explicar-me la seva visió de la situació sobre la concepció dels filòlegs de l’aprenentatge d’idiomes (o almenys de la concepció que ell creu que tenen) em va dir que m’esperés una hora i em duia al Centre en qüestió. Em va proposar d’anar a seguir la classe amb un grup d’interns de cirurgia… cosa que molt ràpidament vaig rebutjar, per por que em dugués a veure coses extremadament desagradables (a més, no havia dinat…).

De la conversa que vem tenir sobre l’aprenentatge de la llengua materna, m’agradaria comentar una frase que em va fer riure molt, sobre el que li diu a la gent que comenta que entén el seu propi idioma, però no el parla. Em va dir: “Saps què els hi dic? Que el meu gos també entén el buriat, però tampoc no el parla!!”. Simplement, sublim.

Una vegada arribats al centre, l’home va decidir parlar-me només en buriat… Us podeu imaginar la meva cara. Les dones que hi havia allà van riure, i una d’elles es va posar a parlar-me en alemany… el que no passi a Rússia… I jo com una bleda allà mirant-los. Una d’elles va decidir regalar-me una guia de conversa Rus-Buriat, molt amable, però vaig entendre la indirecta.

Després, em van oferir te, l’home va marxar i em vaig quedar allà xerrant amb aquelles dones i esbrinant coses sobre la llengua i la cultura buriates. Em van tenir allà fins les 18h!!! I sense haver dinat! Va ser molt interessant i em van regalar força llibres: un de poesia buriata (amb traduccions al rus), un de la història secreta dels buriats, un sobre l’illa d’Ol’khon, i pamflets diversos, juntament amb un calendari d’art buriat.

Vaig aprendre moltíssimes coses sobre la cultura buriata. Dia esgotador mentalment. Costa voler retenir tantes coses…

Тальцы и Листвянка

Un altre cap de setmana i una altre excursió. 

Enmig de la taiga siberiana i rodejat de bedolls i de neu, amb un sol que ens ha acompanya tot el camí, hem anat a veure un museu a l’aire lliure a uns 20km del llac Baikal.

Es tracta d’un complex arquitectònic-etnogràfic que va ser creat el 1969. Ve a ser una reproducció de l’arquitectura siberiana i, alhora, una representació de les maneres de viure de les minories ètniques que estan històricament lligades a la regió del Baikal: els russos, els buriats, els evenks i els tofalars. Així doncs, us explicaré una mica qui són aquestes minories (a grosso modo). A la regió del Baikal també hi viuen altres minories com els tàrtars, els ucraïnesos, etc., però no es consideren minories autòctones, així que ni estan representades al museu etnològic, ni us en parlaré avui.

Els russos no van arribar a Sibèria fins a mitjans dels s. XVI, i van anar conquerint aquest vast territori poc a poc. Així per exemple, Irkutsk no fou fundada fins al 1661. De manera que, tot i que ja hi havien anat arribant expedicions de russos i cosacs, abans en aquestes terres hi vivien solament tribus que avui dia constitueixen una important minoria.

Els buriats constitueixen la minoria ètnica més gran de Rússia, se’n comptabilitza uns 370.000. Estan distribuïts entre l’oest i l’est del llac Baikal, és a dir, entre la província d’Irkutsk, la província de Txità i la República de Buriàtia (totes tres regions formen part de la federació de Rússia). Aquests tres territoris van ser separats el 1937 per ordre de Stalin, com a càstig i per tal d’evitar una força nacionalista important, perquè la intelligentsiia  buriata promovia el panmongolisme i això no agradava al règim soviètic. Tanmateix, també hi ha altres buriats que viuen al nord de Mongòlia i també a la Xina.

Malgrat el fet que tots parlen la llengua buriata, els diferents dialectes existents són tan diferents que fa que la gent de diferents regions es comuniquin entre ells en rus, per tal d’entendre’s millor (a part de per evitar mofes diverses). A l’est del Baikal, però, la llengua es manté més viva perquè es protegeix més des del govern local de la República de Buriàtia (que té més interès que no pas la província d’Irkutsk en temes que incumbeixen els buriats). Segons l’UNESCO, el buriat de la regió Transbaikal (est del Baikal) està en perill d’extinció, mentre que el de Cisbaikal (oest) es troba seriosament en perill d’extinció (http://www.unesco.org/culture/languages-atlas/index.php?hl=en&page=atlasmap&lid=507). El buriat forma part de la família de les llengües mongòliques, que és un subgrup de la família de llengües altaiques.

Per aquells qui no ho sàpiguen, la meva tesina es basa en un estudi sociolingüístic sobre la situació de la llengua buriata a la província d’Irktusk, per això m’enrotllo :P.

Seguim, però, amb les altres minories.

En segon lloc, trobem els evenks. Es tracta d’una minoria ètnica nòmada que viu fonamentalment de la cria de rens. Viuen en general, escampats per tot Sibèria, sobretot a les regions de Tyumen’, Tomsk, Krasnoyarsk, Txità, Irkutsk, Buriàtia, Iacútia i la zona de l’Amur, i també al nord-oest de la Xina, així com a Mongòlia i Manxúria. Segons els últims censos publicats en queden uns 30.000. Molts s’han anat assimilant a d’altres cultures: la russa, la buriata, la iacut… La seva llengua pertany a la família de llengües manxú-tungús, que també és un subgrup de les llengües altaiques.

Ja per últim, els tofalars (o tubalars, o tofa). Viuen a la regió de les muntanyes Saian, al sud-oest d’Irkutsk, i actualment n’hi ha menys de 700. La llengua, que forma part del grup de llengües turqueses, també de la família de llengües altaiques, es considera pràcticament extinta. El fet que viuen aïllats a les muntanyes complica l’aprenentatge de l’idioma, ja que degut a la falta de recursos, normalment els nens marxen a les ciutats en internats per tal de poder estudiar, on només aprenen rus. Si algú té més interès en saber el perquè de la pèrdua de l’idioma i de la cultura, aquí teniu una web interessant: http://web.archive.org/web/20051220142039/http://sapir.ling.yale.edu/~ASLEP/Tofa%20report.html

Doncs bé, després de visitar aquest preciós museu i de reflexionar sobre la diversitat cultural de Rússia, hem anat a menjar òmul (el peix del Baikal) al poblet de Listvianka. Realment, aquest poblet no té res d’interessant, tret d’unes espectaculars vistes al Baikal i un mercat on gairebé només hi venen òmul.

Ara bé, és l’opció ràpida i fàcil per a menjar peix fresc i relaxar-se veient un llac que sembla un mar (això sí, d’aigua dolça!), perquè està a una horeta d’Irkutsk. 

Ункурлик (Unkurlik)

Quin cap de setmana!! Dissabte al matí ens vem reunir uns quants amics per anar a passar el cap de setmana en un poblet buriat situat a la regió de Nukutsk, dins de l’antic Okrug Autònom d’Ust-Ordinskij, a l’oblast’ d’Irkutsk. Així doncs, estem parlant d’un poblet d’uns 200 habitants perdut en la immensitat de Sibèria.

Després de 5h de tren, durant les quals vem gaudir d’una de les postes de sol més espectaculars que he vist, vem arribar a un poble anomenat Zalari. Allà ens esperaven la “tieta Sveta” i la “tieta Liuba” (de fet, només la tieta Sveta era realment tieta de la meva amiga, la Gallia, l’altre era la seva veïna i amiga íntima). Vem arribar cap al tard, vem pujar a la furgoneta (els nois pujats al maleter) i vem anar a buscar la Baba Tamara (l’àvia, mare de la Sveta), una senyora de vuitanta anys, molt entranyable. 

Així doncs, ens vem dirigir a casa de la tieta Sveta, on ens esperava el seu marit, l’oncle Pasha, una altra amiga, la Mariya, i una taula plena d’exquisideses buriates: carn de cavall, intestí de cavall, salo (greix de porc amb espècies), smetana casolana, kotletes (pilotes de carn), llengua seca, salamat (smetana amb farina, va ser el millor plat amb diferència!) i, el més important, el vodka fet a casa (samagón)! 

Evidenment, al llarg del vespre i a mesura que s’anaven acabant els plats, n’anaven venint més… el que no va faltar ni un sol moment va ser el vodka! En total: 6 ampolles!!!!!!!!!!!! Increïble.. jo no m’ho podia creure…. Per a aquells qui no han anat mai a Rússia, us diré que és una falta de respecte, i s’ho prenen molt malament si dius que no en vols… Així que ja us podeu imaginar com va acabar la nit… 

L’estrella principal va ser la Baba Tamara. Va cantar, ballar i fins i tot va parlar en anglès! La seva frase estelar va ser: “Money, money, в кармани!” (money, money, a la butxaca!)

 

Mentrestant, jo vaig aprofitar per anar esbrinant coses sobre la llengua buriata a l’oblast’ d’Irkutsk (que és en el que es centra la meva tesina). Tal i com em temia, ni els avis gairebé no el parlen. La cultura buriata s’està assimilant a la russa. La gent l’entén però ja no la consideren ni la seva llengua materna, tot i que sí que la consideren com a identitària. La seva cultura es limita a cançons, vestits i llegendes que venen lligades al xamanisme, que és la religió dels buriats de l’est. Malauradament, se sent una folklorització de la cultura i és veritablement una llàstima, perquè cada cultura és una manera diferent de veure i entendre el món.

Malgrat la tristesa que això em va provocar, la festa no va parar, i el vodka tampoc! Si hi ha alguna cosa que caracteritza els buriats, és la seva hospitalitat. No només ens van acollir com si fóssim la seva pròpia família, sino que també ens van fer regals. Va ser una vetllada perfecta, amb una gent magnífica.

 

Poc a poc, ens en vem anar a dormir (a ritmes diferents, segons “l’aguante” del personal). A mi, em va tocar ajudar a la tieta Sveta a organitzar els llits de tots (perquè ningú s’aguantava dempeus!) i a sobre, vaig haver de dormir al terra…. En fi! al cap de 6 horetes, ens va tocar llevar-nos. Quin desastre! Quin mal de panxa, i de cap i de tot! i a sobre a -27ºC!!!! Ens vem posar a “esmorzar”. Jo no tenia ni gana. Molt amablement, ens van oferir un te amb llet i la tieta Sveta… ens va treure una ampolla de vodka i salo (recordeu? és greix de porc!!)!!!! Jo creia que em moria! I tant panxa, es va prendre un “xupito”!! Quina gent, aquest siberians! Després d’això, va arribar el Matvej, el fill de la Sveta i ens va portar a donar un volt. Va creure adient dur-nos a veure com mataven una vaca. Per sort, vem arribar-hi quan la vaca ja era morta, i vem veure “només” com li treien la pell i l’estómac! Hi havia 3 homes allà enfeinats. Només un d’ells em va dir el nom: Oleg. Com no, tenien un plat de salo, carn de cavall i una ampolla de vodka per a treballar!!!! I em van fer beure una mica… uff………

 

Tot i que la idea de veure la vaca en aquelles condicions no em va acabar de convèncer, em va agradar poder ser allà rodejada de buriats, enmig de Sibèria, sentint les seves converses, veient com viuen. Molt autèntic tot! 

 

Després, vem fer un tomb pel poble en cotxe, fins i tot vem sortir del poble per a poder-lo veure amb perspectiva. Blanc i blau! Quina meravella de paisatge! Així és el record que en tinc: blanc de la neu i blau del cel. Preciós. Pel camí vem veure uns nois que intentaven domar un cavall salvatge, uns altres que duien un cavall mort en un trineu (i que deixaven un rajolinet de sang per tot el camí), una senyora que duia una gerra d’aigua gegant en un trineu, un home a cavall a velocitats inhumanes, vem anar a veure on tenen tots els cavalls… tot molt… com dir-ho… molt siberià!

 

Una vegada finalitzat el nostre tour, vem tornar a “casa” per tal de recollir les bosses. Abans, però, uns quants van decidir revolcar-se per la neu en banyador!! Diuen que va bé per la salut. Jo, per si de cas, no ho vaig provar. Potser la propera vegada. Qui sap. Després d’això, el Matvej ens va dur de tornada a l’estació de Zalari, per tal d’agafar el tren cap a Irkutsk. 

Un cap de setmana al més pur estil buriat. Una aventura més per a recordar. 

 

 

 

Aventures siberianes

Com m’agrada estar a Sibèria. Qui m’hauria dit fa uns anys que estaria vivint a la capital de la Sibèria oriental i, sobretot, que m’estaria morint de calor!! Sembla mentida que el sol sigui tan fort aquí… Sé que això s’acabarà aviat perquè el fred s’acosta. De fet la pluja ha començat avui… La pluja no em molesta, sobretot si puc veure com plou per la finestra, estirada al llit, amb els llums apagats, en silenci…(si eliminem el soroll incessant de la central elèctrica que domina el paisatge dels voltants de la residència).

De vegades no m’adono que sóc realment lluny de casa.. crec que m’he acostumat a Rússia, que me l’he feta una una mica meva. De fet, tan meva que ja forma part de mi, s’ha convertit en una part important de la meva pròpia cultura, cada dia m’hi reconec una mica més. Sensacions així són difícils d’explicar, però quan vaig al super, agafo una marshrutka (furgoneta-autobús), quan vaig a un restaurant, quan he demanar coses a la gent… no ho sé, però tinc la sensació que ja poques coses em sorprenen a Rússia. Suposo que serà un bon senyal. És per això que em costa tan de creure que sóc a uns 9000 km de casa, amb una diferència horària de 7h i en mig d’un clima hostil.

Jo aquí només tinc bones sensacions… Per què serà?

Reflexions del 2011…

Ja hi tornem a ser… un altre any ha passat i un de nou arriba… Un dia més que s’acaba, però no pas un de qualsevol. Avui és aquell moment en què mirem enrere i decidim si ha estat un any positiu o simplement un any de pas… amb un objectiu a acomplir durant els anys que s’apropen…
Una vegada més, el 2011 ha portat nous descobriments, noves emocions, nous plantejaments, noves motivacions per a la vida, un any ple de decisions (algunes més encertades que d’altres), però que en resum es poden qualificar com a positives quant a resultats.

He descobert nous països (Noruega, Holanda, Polònia) i he redescobert llocs ja coneguts, però que esdevenen sorprenents amb els canvis personals (Bèlgica, Luxemburg, Estrasburg…).

Sí, Estrasburg, l’Alsàcia, un petit tros de terra fronterer amb la gran Alemanya, que m’ha acollit enguany… Una zona on he descobert gent increïble, paisatges sorprenents, motivacions personals amagades, on he traçat nous projectes de futur, on he agafat ganes i forces per a realitzar allò que vull, aquelles coses que em creia incapaç de fer, per por.
Així que tot aquestes motivacions i projectes comencen demà, amb el nou any, perquè ja se sap allò de “any nou, vida nova”. Cal aprofitar els moments que vivim (deixant de banda, si podem és clar, les crisis i d’altres entrebancs que s’interposen al nostre camí) i gaudir-los al màxim, perquè els anys passen (i cada vegada més de pressa) i no vull haver-me de lamentar per aquelles il·lusions que tenia que no es van realitzar perquè no m’hi vaig esforçar suficientment, o simplement perquè no me’n veia capaç.

Així que acabaré aquest any amb un nou descobriment, un poema de Christina Georgina Rossetti (1830-1894), que diu així:

When I am dead, my dearest,
Sing no sad songs for me;
Plant thou no roses at my head,
Nor shady cypress tree:
Be the green grass above me
With showers and dewdrops wet;
And if thou wilt, remember,
And if thou wilt, forget.

I shall not see the shadows,
I shall not feel the rain;
I shall not hear the nightingale
Sing on as if in pain;
And dreaming through the twilight
That doth not rise nor set,
Haply I may remember,
And haply may forget.

Traducció al castellà de Marià Manent:

Cuando haya muerto, amado mío,
No cantes para mí canciones tristes,
No plantes roses sobre mi cabeza,
Ni cipreses de sombra:
Que crezca, verde, en torno mío el césped,
Húmedo de la lluvia y el rocío,
Y si quieres, recuerda,
Y si quieres, olvida.

No veré ya las sombras,
Ni sentiré la lluvia;
Jamás escucharé del ruiseñor
El canto dolorido;
Y soñando en la luz de aquel crepúsculo
Que no crece ni mengua,
Podrá ser que recuerde
Y podrá ser que olvide.

Fotografia: Posta de sol a Sibèria, de camí entre Tobol’sk i Tjumen’, 01/06/2009.

Life is far too important a thing ever to talk seriously about it.

Lady Windermere’s Fan, O. Wilde.

Я вас любил: любовь ещё быть может,
В душе моей угасла не совсем;
Но пусть она вас больше не тревожит;
Я не хочу печалить вас ничем.
Я вас любил безмолвно, безнадежно,
То робостью, то ревностью томим;
Я вас лювил так искренно, так нежно,
Как дай вам Бог любимой быть другим.

***************************************************

(Vos he estimat. L’amor potser encar
dins el meu cor de tot no s’ha extingit.
Mes ja pus mai vos ha de destorbar.
Per res voldria haver-vos entristit.
Vos he estimat sens parlar ni esperar,
llanguint de gelosia i timidesa.
Vos he estimat tan fort i amb tal tendresa
com, vulga Déu, vos puga altre estimar.)

Irlanda del Nord.. una terra preciosa. Podries passar-hi hores passejant i seguiries estan rodejant de paisatges espectaculars i de mar pertot… És tan poderós… Et sents poca cosa, petit, insignificant, rodejat de les meravelles de la naturalesa.

Respires tranquil, amb aire que et renova per dins, que et fa pensar, que et desperta cadascun dels sentits i et captiva.

Sempre va bé desconnectar uns dies, per pocs que siguin, sobretot si pots passar-los en llocs màgics i en bona companyia.

Time to travel

 

Per fi un altre viatge.

Me’n vaig a Belfast.. feia massa temps que estava quieta i això no podia seguir així…

Amb ganes de veure paisatges impressionants, de descobrir llocs nous, de veure una altra manera de viure, de prendre cerveses amb una bona amiga.

Il·lusionada.

Contenta.

Viatge improvitzat però que espero amb moltes ganes. He tingut poc temps per a digerir l’emoció de la preparació d’un viatge, així que és tot molt intens.

Ens veiem aviat!!